Vivim dies d’enduriment de la persecució política alhora que de desvetllament d’algunes trames de la maquinària d’Estat per perseguir dissidències. I tot amb el teló de fons del que pretenem celebrar com a victòria de la lluita popular: l’aplicació de l’amnistia per pal·liar alguns estralls de la causa general contra l’independentisme català i tota la lluita social que l’envolta, malgrat que, a hores d’ara, aquesta amnistia ja s’albira incompleta. I paral·lelament vivim un enfortiment de les xarxes de suport a les persones represaliades i un esforç més gran per transmetre l’impacte emocional personal, familiar i dels entorns que comporta aquest atropellament de les estructures de l’Estat contra les persones. Deshumanitzar les víctimes de la repressió és un mecanisme del poder opressor molt potent, i per això exercir contrapoder en sentit oposat és essencial. En tenim grans exemples de lluny i de prop, d’ara i d’abans, en la lluita antifranquista, amb les Madres de mayo, la insubmissió, el cas d’Altsasu, la Xarxa de familiars de detingudes, els testimonis davant la comissaria de Via Laietana o llegint Torturades… I és inabastable citar una per una totes les causes i accions. Mirar als ulls la persona que els aparells repressors pretenen amagar i desdibuixar darrere la criminalització orquestrada que cosifica i despersonalitza, i escoltar els detalls del dolor de tot el seu entorn i vincles, ajuda a copsar la magnitud de la injustícia contra la qual cal reaccionar. Ho vam poder viure amb la Tamara i el seu confinament esperpèntic. Fer-ho ajuda a destapar el muntatge, a generar solidaritat i a reaccionar contra la injustícia. Prenc d’exemple dos Adris represaliats des del 2018. Aquests darrers dies ha impactat l’estil relacional i humà del vídeo de la campanya de suport a Adrian Sas. I, d’altra banda, l’Eva i l’Antonio, els pares de l’Adri de Badalona, continuen sent el motor principal de la campanya de suport al seu fill, que emfatitza l’aspecte del dolor i l’impacte emocional de la repressió en la vida d’una família.
Mentre al Congreso espanyol la Llei d’Amnistia balla una dansa macabra, la incògnita sobre la seva futura aplicació aporta més incertesa sobre les vides dels milers de persones represaliades i els seus entorns, afegint-hi dolor i esmicolament dels seus plans vitals i dels de les persones del seu nucli. Perquè aquesta és una de les potents eines destructives que té la repressió. Més enllà de les sentències fermes i de les condemnes de privació de llibertat o de batzegada econòmica que puguin caure, per a les persones represaliades per idees i acció polítiques, o per exercici de la llibertat d’expressió i del dret a la protesta, caure en el sistema repressiu és quedar atrapades en una teranyina que pretén destrossar-los la vida per escarment públic i comunitari. Amb escreix quan el muntatge repressiu fabrica el marc terrorista com a pretext per a un nivell més gran de tortura emocional, física, psíquica i relacional. I sempre pel sentiment d’injustícia i indefensió davant la maquinació de les causes. A més, la lentitud de la justícia hi juga com un factor repressor afegit; un mecanisme pervers que afecta qualsevol procés judicialitzat, en la majoria dels casos, excepte quan és la rapidesa el que els aguditza, com passa amb gran part dels casos de persecució per perfil racialitzat i per llei d’estrangeria, que sense dret a defensa i sovint sense cap delicte aboquen al CIE i a les expulsions. Però que s’aguditza en el cas de persones víctimes de repressió política per la defensa d’idees i l’exercici del dret a la protesta fent que allargar els tempos judicials formi part d’una condemna anticipada amb cinisme; una condemna encoberta que es paga per endavant sigui quin sigui el futur resultat del procés repressiu. Fins i tot sense estar detingudes o en presó preventiva, la incertesa absoluta sobre els tempos del procés judicial pot ser letal per a una planificació de la vida laboral, relacional, familiar i comunitària.
Caure en el sistema repressiu és quedar atrapat en una teranyina que pretén destrossar-te la vida per escarment públic i comunitari
En el cas de l’Adrià Sánchez, l’Adri de Llefià, a qui li demanen 9 anys de presó, estem parlant d’una causa que s’arxiva el 2020 (suposats desordres públics al Holi del 2018 de protesta per la manifestació de Jusapol celebrant la violència policial contra el referèndum de l’1 d’Octubre, mateixos fets que van provocar el muntatge repressiu contra Marcel Vivet) i que es reobre pel recurs de Jusapol a finals del 2022 com a delicte d’odi, una instrucció que es tanca el febrer del 2023, però sense posar data de judici, avui encara pendent. El cas de l’Adrian Sas s’agreuja per l’acusació que el Govern de la Generalitat no ha volgut retirar i que precipitarà la seva entrada a presó si el 12 de març el Tribunal Suprem no ho atura. Una acusació originada per protestes posteriors a la sentència de l’1 d’Octubre. En ambdós casos parlem d’accions legítimes de protesta del 2018, on els cossos policials activen, a posteriori, accions repressives venjatives; repressió política que lesiona els seus drets i els de tot el seu entorn buscant fer mal de debò. Cal respondre-hi no deixant de mobilitzar-nos i no claudicant del compromís.
Però malgrat que podem mostrar solidaritat perpètuament, posar diners a les caixes de resistència, aprofitar qualsevol espai d’altaveu per posar-lo al servei, acompanyar, vestir-nos amb tota la simbologia de suport, posar el cos a les convocatòries antirepressives… mai podrem omplir el forat que provoca aquest dolor atroç de viure-ho en primera persona. Amb tot, i acceptant aquesta limitació, Adris i totes les persones represaliades, famílies i entorns, hi som fent pinya. Mai caminareu sols, mai caminareu soles.
