El príncep Felip ha estat proclamat rei d’Espanya amb el nom de Felip VI. Una intensa campanya ha esclatat els darrers dies als mitjans de comunicació més afins, entrant en competència a veure qui la diu més grossa i qui li ret el més gran homenatge de pleitesia, ensabonant-lo, realçant els seus mèrits i qualitats per exercir el càrrec, rient-li les gràcies, etcètera.
Tota una cort de llepa culs, palafreners i aduladors interessats a continuar amb l’actual stablishment. Ens el presenten com la gran esperança del futur. Per a qui? Neix com a nou rei i vindrà amb una entesa sota el braç? O serà l’enèsima frustració amb aixecar excessives expectatives sobre quue alguna cosa pot canviar en les relacions Catalunya-Espanya? No hi ha ningú dels seus cortesans que s’atreveixi a dir-li al príncep que va nu, o si voleu, que vesteix parracs i no va com caldria anar en condició i forma? Una reialesa amb un pecat original en el seu naixement pel nomenament de Joan Carles com a rei, pel General Francisco Franco, saltant-se la línia successòria del seu pare don Juan de Borbón. Pecat que continua sense penediment per part de l’actual rei que va jurar els “Principios Fundamentales del Movimiento” i dels que se sàpiga encara no ha abjurat. M’abstinc d’entrar en si Letícia, la futura reina, vestirà un model o altre a la cerimònia, com feia TV1.
Si unes de les funcions de Felip VI ha de ser àrbitre i moderador i declara Espanya una nació única, deixa de ser neutral. Per tant queda ja desqualificat per la missió que se suposa que ha d’exercir. No tenim remei o rei?
per Jordi Lleal
