«Abans que un bombardeig la tornés boja»
‘Homenatge a Teresa’, Ovidi Montllor
Cada dia, a cada passa, una primíssima línia fràgil ens separa, o potser ens adhereix sense solució de continuïtat, amb un subsol que encara conté els substrats del que som, concentra totes les pors acumulades i condensa el trencaclosques d’una memòria fràgil. Ho dic perquè ara que la Model ja no és presó, rere 100 anys d’història i 113 penes de mort, esdevé gairebé imprescindible no perdre’s la impressionant feinada que han realitzat la fotògrafa Ana Sánchez i l’historiador Xavier Domènech sobre els refugis antiaeris de quan plovien bombes a la ciutat que no era dels prodigis. Es trobaran, es toparan, amb 170 imatges sobre aquella Barcelona subterrània, construïda, com és norma de la resistència en aquesta país, a través de l’autorganització, l’enxarxament veïnal i l’esforç comunitari de la rereguarda. Si s’atansen a l’antic pou del dolor i el càstig que és la vella presó veuran, a les galeries 3 i 4, una insondable exposició cartografiant i localitzant 1322 refugis autoconstruïts, on barcelonines i barcelonins es protegiren del foc del cel i on se salvaren milers de vides. L’Ana hi ha posat el cos, l’ànima i l’ull per tots nosaltres. Llum tènue contra l’horror i ull personal entre penombres, sota tots els clarobscurs, per garantir una mirada col·lectiva en els replecs de la memòria. Aquell subsol no és pas lluny, i sobre ell caminem quotidianament. El passat 30 de març, quan s’inaugurava, encara prenia la paraula la veïna de Sant Andreu Montserrat Sala, a 94 anys. Com a testimoni viu en primera persona. Tan lluny i tan a prop.
La memòria no ens deixa mai en pau i, alhora, és impossible construir cap pau sense ella. Alacant, Barcelona, Gernika i aquells primers bombardejos feixistes contra la població civil van inaugurar, com a laboratori de proves necròfil, un model vertical de destrucció demencial que acabaria normalitzant-se. Santiago Alba Rico va escriure fa molt temps sobre aquesta aporia irresoluble: si els camps de concentració nazi foren un holocaust horitzontal, Hiroshima i Nagasaki –246.000 morts– van fundar el funest extermini vertical des de l’aire per esborrar ciutats senceres en un no res. Però, paradoxalment, com recorda Alba Rico, l’ordre mundial del 1945 va prohibir el terror dels lager mentre legalitzava la crueltat dels bombardejos. Ahir o avui, mentrestant, les veritats nòmades que Palau i Fabre va deixar escrites al seu ‘Gernika’ encara romanen i perduren: «Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on venen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat. Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat».
La memòria no ens deixa mai en pau i, alhora, és impossible construir cap pau sense ella
La desmemòria també uniformitza. I les ombres del passat de ‘1.322’ no són només fantasmes del present, sinó estrictes realitats contemporànies a les quals ens hem acostumat amb parsimoniosa i radical indiferència contemporitzadora. I sí, mirarem l’ahir per poder copsar el present i saber descodificar el futur. L’exposició no és el que aparenta –a cavall de la història, la cartografia o l’arqueologia–, sinó molt més, i m’atreviria a dir que tot el contrari –present, brúixola i futur. Si no, no imaginarem les sirenes i les corredisses civils d’ahir pensant en les corredisses cap al metro de Kíiv d’avui mateix. Mal ens pesi, el cel de plom s’ha reproduït de forma ininterrompuda des de 1945. Facin la llista de memòria, si no. Dresden, Saigon o Santiago de Xile. Sumem-li la memòria de Sarajevo fa 30 anys, de Bagdad i Fallujah en fa 20, d’Alep en fa 10 o del Iemen des de fa vuit anys. Com si no n’aprenguéssim mai –aprendre a mirar, sostenia John Berger. La mirada, a propòsit de l’exposició, conté una radical dualitat: la mirada asèptica del pilot del bombarder que prem el botó és la que destrueix el món d’una sola revolada. La mirada de l’Ana, antídot i antagònica, és el que el salva.
Res no cau del cel –les bombes, sí– i tot es cou sempre arran de terra, des dels subsols on tantes vegades ens hem hagut de refugiar. Tampoc res comença avui. Les lluites democràtiques de llarg recorregut per la recuperació dels refugis antiaeris endinsa les arrels, també, en el dèficit estructural i fundacional dels oblits del 1978. Entre les pioneres que el van obrir fa molt temps hi serà i hi destacarà sempre la Pilar Frutos. Una amiga em recorda que els primers a enfrontar-se a qualsevol mur són els que es deixen la pell i la cara per forçar la primera escletxa. I sí. Només érem vailets de barri, fèiem les festes de Gràcia cada estiu a la plaça del Diamant i allà estava ella, colze a colze, per evitar que, col·lectivament, la postmodernitat s’endugués la memòria. Allà on volien fer un pàrquing s’hi va quedar finalment el refugi, sota la mirada agraïda del crit de la Colometa de la Mercè Rodoreda. Recordar avui hores de reunions, de cartells, de tríptics, d’actes i de protestes és parlar incessantment de la Pilar, tossuda i tenaç, i connecta directament amb l’enxarxament veïnal com a refugi democràtic –quan plovien bombes i quan granissaven oblits. Un mal dia d’un 2020 impossible, la Pilar ens va deixar, i aquest dissabte, finalment, amigues, companyes i periodistes podrem retre-li el merescudíssim homenatge pendent que li devíem, i que ens devem, al Centre Artesà Tradicionàrius de la Vila de Gràcia. Serà a les dotze del migdia i servirà per dir-li ‘i gràcies sempre’. Per ensenyar-nos que no oblidar d’on venim ni deixar d’esbrinar on volem anar requerirà sempre saber quin sòl trepitgem i quants subsols es mantenen encara vius.
