Els dits s’arrosseguen sobre el mocador vermell, la Roser ha d’empènyer el seu cos sobre les espatlles d’un altre casteller abans que les seves mans puguin buscar la posició correcta. No només és necessari per sostenir-se a si mateixa, sinó per mantenir el castell. La seva mirada està centrada en els altres castellers i no té temps per gaudir de les vistes.
Una vegada ha notat els peus dels nens que pugen per la seva esquena, la Roser pot sentir els aplaudiments barrejats amb la música castellera. Una vegada més, la torre humana, amb el seu xicot i el seu germà pendents alguns metres per sota d’ella, s’ha construït. Aquesta sensació de triomf s’estén sobre la Roser, encara que aquesta vegada és especial: se celebren els 18 anys de la colla de la Vila de Gràcia, una mica més que una afició per a ella.
La Roser té 21 anys, però s’ha passat els últims 16 visitant dues vegades a la setmana Can Musons. Allà assaja durant 3 o 4 hores i ajuda als nens. Un dels seus motius és que entén com se senten, ja que ella va començar amb només 5 anys. “Des de petita veia al meu germà fer castells i vaig demanar als meus pares fer-ho jo”, explica.
Al visitar Can Musons, una sensació de reunió familiar es fa evident. El local està ple de fotos dels castellers. Després de pujar unes escales, la Roser n’assenyala una de forma somrient. “Aquí, al cim del castell, hi sóc jo. Tenia 7 anys. Encara que per als meus pares era difícil, sabien que feia el que m’agradava i era una gran experiència”, relata. Quan se li pregunta per les caigudes, es limita a respondre que “he caigut moltes vegades però encara segueixo aquí”. Els assajos al local són d’accés lliure i hi ha persones de totes les edats i fins i tot diverses generacions del mateix cognom, que ajuden formant part de la pinya o base de l’estructura.
En aquest sentit, és paradoxal observar aquesta activitat amb més de 200 anys d’antiguitat: generalment a la vida es comença per baix i es puja a mesura que s’obté experiència. No obstant això, en els castellers és al revés, els nens comencen al cim i amb els anys descendeixen. Per això, s’ensenya des de petits a tenir present aquest lema casteller: “Força, equilibri, valor i, sobretot, seny”, paraules que són també aplicables a la vida.
Ella ho aplica per aconseguir complir la seva aspiració algun dia: convertir-se en artista. L’activitat castellera s’ha convertit inconscientment per a ella en una filosofia de vida per aconseguir els seus objectius.
