“Hem de fer compatible el pas diari del veí pel Parc Güell i una limitació dels turistes”

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, en un moment de la entrevista amb 'Línia Gràcia'. David Campos

Al districte de Gràcia es troba un dels monuments més emblemàtics i valuosos de la ciutat, el Parc Güell. Durant aquest mandat, l’equip de govern encapçalat per l’alcalde Jordi Hereu (1965) ha tractat de regu-lar el pas de visitants i l’ús que es fa del parc. L’acord polític, però, no ha estat possible per protegir la joia construïda per l’arquitecte Antoni Gaudí. És una assignatura pendent de cara a un hipotètic proper mandat. Tanmateix, alguns veïns veuen amb preocupació aquesta regulació i en critiquen un suposat interés recaptatori al darrere.

Hi ha entitats veïnals temeroses que, a la llarga, el consistori vulgui tancar el parc i cobrar entrada als visitants. Quin és el plantejament de l’Ajuntament?

El Parc Güell és un Patrimoni Cultural de la Humanitat i és evident que l’haurem de protegir, perquè sinó se’ns destruirà. Cal pensar que, en moltes ciutats europees, el parc seria un museu tancat, amb un preu d’entrada, i punt. Però el Parc Güell també és un parc d’ús quotidià per als veïns. Haurem de fer compatible l’accés quotidià dels veïns amb l’entrada dels turistes, ja que és evident que no podrà suportar el centenar de milers de visitants que rep cada any.

Quina seria, llavors, la solució?

La intenció no és tancar-lo per a tothom. Haurem de regular l’entrada dels turistes, no podran entrar de manera il·limitada, ja que la UNESCO, tard o d’hora, ens advertirà que estem posant en perill o fent malbé un Patrimoni de la Humanitat. El pas de visitants pel parc el degrada. Però no el podrem tancar ni fer-lo de pagament, perquè per als veïns el parc és un itinerari de pas quotidià. Hem de trobar el sistema, el mecanisme, que serveixi per limitar l’accés de visitants, però a la vegada permetin que els veïns hi puguin entrar i sortir sense problemes. Qui digui que volem fer-lo exclusivament de pagament, sap que no és veritat. O es que aquestes persones volen que sempre estigui envaït de tu-ristes?

Les entitats amb les que hem parlat reclamen passar lliu-rement pel parc pel que deia abans, perquè és un recorregut de pas per a ells.

Haurem de respondre als dos requeriments. No pot ser que, per quedar bé amb el veí, ignorem que el Parc Güell és un patrimoni que s’està degradant si no s’acota. Al mateix temps, és intolerable que un veí pagui el fet d’estar al costat d’un parc que té molt interés cultural, però que per a ell és un camí per anar a l’escola o a casa seva. És un exemple clar de com s’ha de fer compatible la visió del veí i la visió de l’usuari. Això no és sempre fàcil o possible. Però ho hem de fer compati-ble. S’ha de trobar la manera. Amb això hi hem d’estar d’acord tots.

Per què, doncs, no s’ha iniciat durant aquest mandat?

No ha estat possible, estrictament, per un tema polític. Tothom admet i està d’acord en tot el que estic explicant. És absolutament raonable, lògic i irrefutable. I únicament per motius polítics no s’ha aconseguit un acord. És estrictament així. No s’ha arribat a un pacte per aques-ta dimensió de la política que de vegades és tant… De tanta poca visió. Però, per ara, invertirem en anar-ho protegint, mantenint, millorant. Té una dimensió de parc i d’equipament cultural bestial i, per tant, no li farem pagar al resident el fet de tenir un patri­moni tan important al cos-tat. I, a la vegada, no deixarem que es faci malbé un Patrimoni de la Humanitat.

Hi ha projectes que s’allarguen en el temps. Un dels més importants a la ciutat actualment és la construcció de la nova estació de l’AVE a la Sagrera.

És l’obra de transformació urbana de la que em sento més orgullós. Fa quatre anys era una tesi hipotètica, i avui en dia és una rea­litat en marxa. Està tot encar­rilat, només queda controlar el ritme d’obra. L’estació de la Sagrera permetrà l’aparició d’una nova gran centralitat. Per això, sempre li he donat tanta importància. Ens ho jugàvem tot. Si no hagués estat per l’estació, aquella zona s’hagués quedat igual durant dècades, amb ferides urbanes, sense motors de transformació. És de les coses de les que em sento més orgullós: haver-ho tirat endavant en el marc de la crisi.

Com canviarà el barri de la Sagrera en el futur?

La Sagrera és una peça estratègica fonamental no només de Barcelona, sinó de tot el nord de l’Àrea Metropolitana. Es convertirà en una connexió directa entre Montcada i el Fòrum, mitjançant el Besós, però també permetrà una gran transformació al llarg de la Meridiana, en l’eix entre Trinitat Vella i el Clot. Aquest és un projecte per a deu anys. Els barris estaran molt més ben connectats, però a més, millorarà l’activitat econòmica, hi haurà l’estació intermodal més important de tot Europa… Això són moltes coses a la vegada.

Es mantindran els terminis previstos en la construcció de l’estació malgrat la crisi?

No admetria mai que s’aturés. Entre altres coses, perquè si es vol que al 2012 els Trens d’Alta Velocitat arribin fins a Perpinyà, s’ha de tenir enllestit.

El govern de la Generalitat ha canviat de color, com creu que afectarà a la ciutat?

A partir d’ara haurem d’apretar als d’aquí al davant [la Generalitat]. Per avançar, hem d’avançar tots junts. Ja els hi he explicat: ajust pressupostari, sí, però no em pareu la realitat. Hem de seguir impulsant projectes, no parar malgrat la crisi. El missatge de parar és nefast. A més, jo no l’admeto.  Jo, enlloc de parar, accelero en tot allò que depèn de mi.

Els equipaments que han quedat una mica enlaire són els que s’havien compromés a construir al solar que ocupa el Miniestadi. Quins passos donaran a partir d’ara?

En el cas del Miniestadi, hi ha hagut un canvi de plantejament estratègic per part del FC Barcelona totalment legítim de la nova junta directiva. Ells no volen perdre patrimoni. En l’altre pacte, el club cedia una part de la propietat perquè en fessim un ús públic, a canvi de fer dins del seu recinte algunes transformacions. Però la junta actual vol la totalitat de la superfície. És un plantejament que ens canvia l’acord anterior. Haurem de treballar altres plantejaments, sempre tenint en compte que la ciutat no renunciarà a certes coses.

Quines seran les condicions?

No renunciarem, per exemple, a obrir més les parcel·les del club a la resta del barri. Sense que el Barça renunciï a les seves propietats, la reforma dels terrenys del club han de tendir a obrir les instal·lacions al barri, fins ara tancades sobre si mateixes.

Com pot canviar el barri arran l’obertura de les instal·lacions blaugranes.

La normalitat urbana s’ha d’anar imposant als voltants de les instal·lacions del Barça, ja que des de sempre ha estat una part rara de la ciutat, anòmala. Tant el campus universitari com el Camp Nou i les instal·lacions del FC Barcelona eren dos espais molt tancats, sense cap tipus de qualitat urbana, a vegades sense urbanitzar, que feien de tap. Tot això es va normalitzant i la tendència ha de ser aquesta.

Durant el mandat, el seu govern ha posat l’accent sobre la cohesió social. Quines mesures s’han pres?

Hi ha una acció molt valuosa que hem emprat aquests anys: ajudes per instal·lar ascensors a edificis antics. S’ha convertit en una de les mesures més efectives i eficients de cohesió social que hem dut a terme. En la instal·lació d’ascensors, hem fet una revolució. Sincerament, és una de les mesures més inteligents que hem fet en aquest mandat. És un dels grans temes de ciutat, ja que permet, per exemple, que la gent gran pugui continuar a casa seva.

Davant tota aquesta acció de govern i arran la baixa repercussió que se li atorga en alguns sondejos, creu que el barceloní és desa­graït? I com ho viu personalment?

Jo estic orgullós i convençut del que estem fet. A mi no em sentiras mai dir: “Quins desagraïts”. No. Clar que aspirem a guanyar la batalla democràtica, però estem orgullosos del que estem fent per a la gent. Ho fem per ells, i amb ells. Són moments complicats per a qualsevol que té responsabilitats polítiques a causa de la crisi, però a la vegada les exerceixes amb convenciment, amb ganes, amb passió. El sentiment d’agraïment mai ha estat el principal. Conec gent de Barcelona que fa moltes coses per als seus veïns i per a la ciutat, i no esperen mai l’agraïment dels altres, ho fan perquè hi creuen. Personalment, aquest és el meu motor. En tot cas, és al contrari, sóc jo qui està agraït a la gent, que són els qui ens acompanyen. Les entitats veïnals, amb les seves reivindicacions i queixes, ens ajuden en la nostra feina. Aquestes persones no són gent desagraïda; al contrari, és gent magnífica. Només tinc agraïment, és un plaer estar amb ells i treballar amb ells cada dia.