L’univers de Claudia Soriano

“L’única superstició que he tingut mai ha estat una dependència emocional o psíquica amb la cinta dels cabells amb què jugava. Com que no volia que em descentrés a la pista si me la deixava, el curs passat vaig començar a disputar algun partit amb el monyo baix i ara també ho faig amb un d’alt, i només competeixo amb una cinta, ja sempre negra, quan em ve de gust”, confessa Claudia Soriano (Barcelona, 2003), base-escorta de l’Uni Ferrol, de Lliga Femenina Challenge.

Al Basket Almeda jugava amb una cinta groga i a l’escola, els Jesuïtes Gràcia-Col·legi Kostka, amb una verda. En té una gran col·lecció i cada una li regala molts records. La majoria que conserva dins i fora del parquet són alegres. “Gràcies al meu entorn, la meva vida sempre ha estat molt senzilla i feliç”, celebra la gracienca. Les primeres escenes de bàsquet que recorda són al pati del col·legi: “Era a l’escoleta i molts nois i noies jugàvem amb pilotes sense saber ben bé què fèiem i ens ho passàvem genial”.

Riallera, expressiva i empàtica, Soriano potencia les virtuts de qui l’envolta i els convida a ser com són i a descobrir-se més. No sorprèn que estigui estudiant primer de Psicologia ni que posi una cara divertida quan li pregunto pel seu primer contacte amb el Basket Almeda, a 5è de Primària i una tarda que va anar a un entrenament.

“Em va semblar un món de gegants, amb una Alba Barneda que era de la meva edat i tan bona jugadora… Vaig pensar que no hi tenia res a fer allà”, confessa l’entrevistada, que el curs següent, però, va tornar-hi i es va enamorar “per sempre del Basket Almeda”. Té una memòria visual i emocional molt desenvolupada: “Veure les pistes laterals plenes de nens i nenes botant la pilota i sentir molt soroll de fons em va encantar. Allò havia de ser casa meva, i ho serà sempre”.

Quan veus jugar Soriano, t’impressiona la seva seguretat. “Guau! T’agraeixo i m’agrada que m’ho diguis perquè mai he estat una jugadora mentalment estable i crec que encara em queda camí per ser-ho del tot. A poc a poc, he anat construint aquesta seguretat que em sorprèn que hagis vist i ha estat amb molt treball i gràcies als estímuls del meu entorn. Els entrenadors i entrenadores m’han deixat equivocar molt, i això m’ha fet ser com soc”, enraona la gracienca.

La ment

“La Claudia es retrata a si mateixa com a bogeria i caos, però ben entesos”, intervé Fernando Gordo, el seu entrenador al primer equip del Basket Almeda. Víctor Calzado la va dirigir a cadet i júnior, i li va fer veure que havia “d’endreçar” el seu caos, però sense renunciar-hi. “La bogeria i la intensitat són la meva essència i el camí que estic prenent per arribar a l’elit, i el meu objectiu és buscar l’equilibri entre aquests dos aspectes. A vegades la ment ens diu ‘canvia i sigues com la resta’, i potser no és el que ens toca”, precisa Soriano, sempre amb mil ulls i mil idees. Sempre inquieta.

La música és la seva altra passió i “moltes vegades” es frustra quan vol escriure un text o una cançó. “En el dia a dia, sobretot en el bàsquet, soc creativa”, confessa l’entrevistada, que el curs passat va estudiar i competir a la Universitat de Northeastern (Boston). Qui només se centri en els números (11,8 punts, 3,6 assistències o 3,1 recuperacions en gairebé 32 minuts per matx) no entendrà per què va tornar al final del curs.

“L’experiència va ser increïble, la recomano i la repetiria perquè et fa créixer una barbaritat. Va ser la meva millor temporada estadísticament parlant. Ara bé, em vaig adonar que necessito estar en un equip on tothom sigui partícip”, comparteix.

Soriano tenia molta por d’haver-se equivocat amb la decisió. Després dels dos primers amistosos amb l’Uni Ferrol, va trobar la resposta: “Som un equip on totes sumem i juguem, i ara em sento molt més realitzada i contenta”. Amb Lino López està aprenent una barbaritat: “Em transmet molta confiança i m’exigeix molt perquè vol que creixi i sigui millor jugadora, i m’ajuda a ampliar la mirada i els recursos. A la pista estic fent coses que estan molt fora de la meva zona de confort”, agraeixSoriano, que també ha connectat amb una grada que li recorda a la del Basket Almeda. També són un alè constant.

“L’afició de l’Uni Ferrol és una sisena jugadora que no et deixa de regalar la seva energia. L’altre dia vaig fer una acció de les meves i el pavelló es va posar a cantar el meu nom, i se’m va posar la pell de gallina. I això ho fan amb totes les companyes. Em deixen sense paraules”, confessa, emocionada.

Encara se li il·luminen més els ulls quan parla de la seva referent. “Ma mare, la Fina Pérez, és la persona menys egoista que conec, i és feliç quan la gent del seu voltant està a gust. I a més, és molt treballadora i aconsegueix el que es proposa”, la retrata, orgullosa. “No soc com ma mare, que és genial, però crec que, inconscientment, se m’han quedat moltes coses seves, com la intensitat per viure i la manera de relacionar-se amb la resta”, afegeix. Fina Pérez és gallega, de Lugo, va jugar al CD Xuncas, i ara ho fa a l’equip de mares del Kostka: “Li encanta. És el seu moment de glòria de la setmana”.

“No soc ni la més alta ni la més ràpida ni la més forta, no et guanyaré en un esprint ni en un salt, però tinc una miqueta de tot. La picardia em regala potser mig segon d’avantatge i això és un plus en defensa”, es descriu.

Viu i sent el bàsquet com si fos un concert amb cançons, grups i gèneres musicals diferents. Necessita fer que passin moltes coses i que les companyes estiguin bé. Necessita acció i, alhora, profunditat. “A mi m’encantava jugar amb la Marina [Aviñoa] perquè a pista érem diferents i, com has dit, al matx hi ha moments que t’exigeixen un tipus de cançó o gènere musical per al qual algú és perfecte i altres que són més adequats per a altres esportistes. Necessites moltes personalitats per tenir totes les opcions del món i el més difícil per a qui dirigeix l’equip és trobar-hi l’equilibri per acabar fent l’obra d’art”, conclou Soriano.