Lourdes Mohedano

L’exgimnasta rítmica Lourdes Mohedano. Foto: Toni Delgado

“Mare meva, què faig aquí? Hauria d’haver triat una altra cosa! Ara em veurà tot el món… En dos minuts i escaig he de fer un bon exercici sense errades… Quina pressió!”, pensava sempre abans de competir l’exgimnasta rítmica Lourdes Mohedano (Peñarroya-Pueblonuevo, Córdoba, 1995). “El tapís era màgic. Allà desapareixien les inseguretats i m’hi sentia segura”, confessa després de la seva intervenció com a ambaixadora de la segona edició de l’International Women in Sports Congress, organitzat per la UFEC (Unió de Federacions Esportives de Catalunya) a Foment del Treball Nacional.

Mohedano encara és aquella nena moguda i empàtica que va néixer enamorada dels esports i que amb 3 anyets va començar a fer ballet per decisió mèdica, per un problema als peus. El ballet, però, no li acabava de fer el pes i amb 5 anys es va iniciar a la gimnàstica rítmica al seu col·legi, l’Eduardo Lucena. Era tan activa que ho compaginava amb la natació o l’atletisme. “I també m’encantava jugar a futbol!”, completa.

La seva tria entre tants esports va ser molt lògica. “Quan em posava a veure la tele, ja tenia la cama a l’orella, i a casa sempre estava fent salts tècnics de gimnàstica. Havia descobert quina era la meva passió i s’estava convertint en el meu estil de vida”, reflexiona.

Un dia els Mohedano Sánchez de Mora van rebre una carta que li canviaria la vida a la petita de la família, ja una adolescent de 13 anys. “El pare, l’Antonio, em va anunciar que em volien per a l’equip júnior nacional, i vaig dir que hi anava a l’instant. Si et soc sincera, no sé què em va passar pel cap en aquell moment perquè soc una persona molt familiar… Potser no sabia a quina distància estava Madrid de Córdoba, però sí que continuaria amb la meva passió”, comparteix l’entrevistada.

En aquelles maletes hi va reunir esforç, il·lusió, incertesa, innocència i, “per descomptat, molta passió, molt cor i molta paciència”. S’emociona recordant els seus primers anys a la gimnàstica rítmica, un procés “llarg i lent”, i li venen flaixos de la seva etapa al seu estimat Club Liceo Córdoba, les concentracions i els campionats andalusos i d’Espanya… Quan tenia 10 anys la federació espanyola ja es va començar a interessar per Mohedano: “Ens reunien a gimnastes de diferents comunitats autònomes per veure si podíem entrar en l’equip nacional i la porta d’accés era a júnior i amb 13 anys. Després ja passaves a sènior. Això sí, al final de cada any havies de renovar el contracte. Si no et volien, havies de tornar a casa”.

La família

Ella mai va haver de fer les maletes definitivament ni mai ha deixat de sentir a prop la família, un suport constant perquè continués superant-se en un esport exigent on tot podia canviar o acabar-se d’un dia per l’altre. La seva segona família, l’esportiva, són les que han estat les seves companyes. A moltes les va conèixer a la residència Joaquim Blume de Madrid, adscrita al Centre d’Alt Rendiment (CAR) del Consejo Superior de Deportes (CSD). “Estàs acostumada a la teva gent i allà has de conviure i adaptar-te a persones desconegudes, i necessites un temps per fer-t’hi un lloc. Amb les companyes ho acabes compartint tot i també uns objectius esportius”, comenta.

Va viure els seus primers Jocs Olímpics a Londres 2012 i, amb 17 anys, era l’esportista més jove de la delegació espanyola, i va ser quarta (diploma olímpic). “Quatre anys després, a Rio 2016, ja érem un equip amb molta més experiència i conscient de les nostres opcions a medalla, i mossegar una plata va ser impressionant després d’un esforç col·lectiu tan extraordinari. És un dels meus millors records”, confessa l’entrevistada, que ara com a entrenadora tracta de formar amb l’afecte amb què la van modelar les entrenadores: “Intento crear un ambient sa i les ensenyo des de la motivació i l’exigència”.

Ha viscut el que les seves alumnes estan vivint. En el seu cas, la jornada era especialment esgotadora perquè va arribar a compaginar les 8 hores d’entrenament diàries amb el Cicle formatiu de Tècnic Superior en Animació i Activitats Físiques i Esportives, on havia de continuar fent exercici físic: natació, futbol, atletisme… “I havia d’estudiar i preparar treballs, així que no parava en tot el dia i, malgrat acabar esgotada, cada cop era més forta mentalment i física”, recorda.

Quan va retirar-se, va començar a interessar-se pel món de la interpretació, molt proper a la gimnàstica rítmica, que es mou a partir de la interpretació i l’expressió de la cara i el cos, i els moviments. Estudiar Art Dramàtic a l’Estudio Juan Codina li ha regalat coneixements per als seus primers passos en l’ofici i més eines com a entrenadora, ponent i presentadora, a més d’ajudar-la a perdre la por a exposar-se al públic, a qui es dirigeix amb desimboltura.

Abans de trepitjar el tapís, Mohedano obria molt els ulls. “Necessitava estar a gust amb l’entorn i evitar sorpreses, i sortia una mica abans que ens cridessin a competir. Quan llences els aparells, has de saber on estan els focus, i m’agradava conèixer l’escena i l’escenari. Després, l’ambient ja et regala el xut d’energia per competir millor”, confessa.

No ha perdut la rutina. Mentre gairebé tothom està esmorzant i l’International Women in Sports Congress encara no ha començat, Mohedano examina l’escenari, els llums i els seients, parla amb Laura Aparicio, la presentadora de l’acte, i s’omple d’informació i emocions. “És cert! El primer que faig quan vaig a un lloc en què parlaré és observar-ho tot. Així després estaré tranquil·la i em sentiré com a casa. Mai deixes d’aplicar les ensenyances de l’esport”, conclou, orgullosa i amb el seu to melós i poètic.