El polifacètic Óscar Cuesta

“Ma mare, la María, recorda que amb 5 anys, quan m’estava recuperant d’una operació a l’hospital, em vaig posar a narrar la final de la Copa del Rei de futbol al llit de l’habitació i que no se m’entenia gens… Res m’apassiona tant com narrar un matx”, confessa el periodista esportiu Óscar Cuesta (l’Hospitalet de Llobregat, 1976).

El seu “¡Dime que no estoy soñando!“, en un Unicaja-Real Madrid, és un lema de la passió. “Allò va ser l’histrionisme portat a l’extrem. És el meu partit amb més repercussió, però abans i després n’hi ha hagut molts més que també he gaudit molt. Tenia la llibertat d’explicar el món i el bàsquet a la meva manera, i transmetia emocions”, enraona.

Cuesta sempre ha estat inquiet i creatiu, i de petit organitzava Jocs Olímpics amb les seves amistats del carrer Peñíscola, al barri de Can Serra. “Fèiem competicions de tota mena i teníem el nostre rànquing ATP en el tenis. Ens buscàvem la vida per xalar del nostre increïble món esportiu”, recorda, orgullós.

El bàsquet ha estat un “amor lent” per a l’hospitalenc. Se’n va enamorar amb els amics a l’INS Torras i Bages, i després del seu desamor pel futbol. “Jo era un llançador no ficador molt intens i molt dolent que pensava que el col·lectiu arbitral estava en contra meva”, recorda.

Va ser a la banqueta, com a entrenador, quan va adonar-se que aquells pensaments eren “bajanades”. No ho va fer encara a l’APADA Sagrat Cor, de Santa Coloma de Gramenet, on va viure els seus dos primers cursos com a tècnic del cadet i del júnior masculí: “No sabia res i pensava que deixant-m’hi la pell ho guanyaríem tot, però perdíem la majoria de partits de pallissa i em cabrejava perquè no ho entenia”.

La seva primera experiència al bàsquet femení seria a l’AECS Hospitalet, futur CEJ l’Hospitalet, “una etapa molt intensa” on tenien “moltes ganes” de menjar-se el món i on va “descobrir com és d’agraït entrenar grups femenins”. Mentre que al cadet del Bàsquet Femení Cornellà va comprovar que la seva “idea” de bàsquet era diferent que la de l’entitat.

Adri Alonso

Al Basket Almeda va conèixer Adri Alonso, “la millor persona del món” i de qui va ser ajudant a l’infantil masculí i, més endavant, també al júnior masculí del CB Cornellà, que va exigir al Barça fins a la pròrroga a la Final a Quatre del campionat de Catalunya i es va quedar a dos tirs lliures d’eliminar-lo i jugar el campionat d’Espanya. “L’Adri em va ensenyar a gestionar un equip i la pressió, i a no considerar-me inferior a ningú”, apunta.

Ser ajudant de Joan Carles Díez al Lima Horta Bàsquet, a Lliga Femenina 2, el va ajudar a planificar un curs i els entrenaments, i li va fer entendre que cada grup i cada membre d’aquest són diferents: “Aconseguir que les voluntats en un equip vagin pel mateix camí és un repte apassionant. Quan tens al grup, tot flueix, però el procés és llarg i complex”.

Sempre tindrà “al cor” la generació del 95 del CEJ l’Hospitalet, que li va canviar la mirada com a tècnic. “Fins aquell moment havia estat un sergent i els meus ajudants em van fer veure que elles no estaven acostumades a aquella manera de fer i que les podia cremar. Abaixant el to i les formes, les jugadores van respondre i les vaig començar a entendre”, comparteix.

La seva següent experiència va ser al Club Bàsquet Les Franqueses, amb un ascens a Segona Catalana i només dues derrotes. L’entrevistat va ajudar al grup “a descobrir i experimentar que eren capaces d’aconseguir més coses de les que creien”. De nou, retorn al CEJ l’Hospitalet, i aquest cop amb la generació de 2003, va gaudir “de la fantàstica sinergia amb unes jugadores i unes famílies extraordinàries”. “El gran regal que et queda per sempre és haver ajudat a fer créixer persones”, completa.

Després d’un temps d’absència, va tornar a les banquetes al CB Sant Joan Despí amb un sots 21 masculí, “un molt bon grup a qui exigia molt i que volia pencar, i eren molt agraïts”. La seva última experiència va ser dirigir els sèniors A i B femenins del CB Joventut Castelldefels, “jugadores que li posaven molta voluntat i amb qui m’ho vaig passar molt bé”.

Natural, transparent i empàtic, no sorprèn la seva habilitat per presentar esdeveniments i connectar amb l’Olímpic com a speaker del Club Joventut Badalona als partits de la Lliga ACB. Intenta conduir el públic “cap a on necessita l’equip”, i molts cops aprofita el que transmet amb la música el discjòquei Martí CL, “que és un mag”. “Fa uns dies, contra el Barça, l’equip estava remuntant i em va sortir de l’ànima dir… ‘Ja som aquííííííí!’… I em va fer feliç que funcionés. Arrisco i a vegades surt bé”, exposa.

A Ràdio Gràcia i amb Iván Serres va cobrir l’Universitari de Barcelona [futur UB Barça] i el Lima Horta Bàsquet, que estaven a l’elit: “Vam ocupar-nos d’un nínxol de primer nivell que no feia ningú”. Amb Serres crearia masBasket, el primer portal i “punt de trobada” del bàsquet femení a l’Estat.

L’entrevistat va ser l’únic periodista espanyol a l’Europeu de França de 2001, on la selecció va ser bronze: “Mai oblidaré l’abraçada que em va fer Begoña García. Estava molt emocionada, i jo també”. Dos anys després, a Grècia i amb Jose Ignacio Huguet, de Mundo Deportivo, va gaudir “de la meravellosa remuntada” contra Polònia, amb la sortida de Núria Martínez i Marta Fernández, i un premi doble: un altre bronze i el primer bitllet per a uns Jocs Olímpics (Atenes 2004) per mèrits esportius de la selecció femenina.

Els seus nou anys al departament de comunicació de l’ACB van ser “magnífics” per l’aprenentatge, poder fruir el bàsquet “des de l’altra banda” i conèixer “grans” professionals “que són ja amistats”. “Si no és el somni de la meva vida, s’hi apropa molt”, confessa.

La seva capacitat per crear un arxiu artesanal i infinit de dades de bàsquet li ha permès treballar al departament d’estadístiques de l’Eurolliga. “M’hi estic moltes hores sense aixecar la vista de l’ordinador per comptar amb aquest material propi. Si no faig les coses al 100%, no les faig o em costa una barbaritat fer-les. La passió ha estat sempre el meu motor”, conclou Cuesta.