Èric Lluent

Èric Lluent, periodista gracienc. Foto cedida

Èric Lluent (Barcelona, 1986) és periodista i viu a Reykjavík (Islàndia) des de fa gairebé 8 anys. Graduat en Periodisme, va treballar a L’independent de Gràcia abans de fer el salt a l’illa de l’Atlàntic Nord. Acaba de publicar ‘Islàndia, l’illa del vent’ (Ara Llibres), on aborda la realitat islandesa més enllà de volcans, glaceres i salts d’aigua.

Com sorgeix la proposta d’escriure un llibre sobre Islàndia?
Un diumenge d’estiu vaig rebre un missatge de Joan Carles Girbés, director editorial d’Ara Llibres, que després de llegir-me alguna crònica a La Vanguardia, em proposava escriure un llibre. La proposta, de fet, me la va fer a Islàndia, quinze dies després. Inicialment, la primera idea va ser que el llibre fos molt periodístic aportant, també, la meva experiència personal de gairebé vuit anys vivint a l’estranger.

Com acabes vivint a Islàndia?
Fa més d’una dècada, quan era cap de premsa de la Festa Major del barri de Gràcia, de Barcelona, un grup de professores d’espanyol d’Islàndia preparaven un documental sobre festes majors i, fruit de l’amistat, em van convidar a passar Nadal. I així va començar el meu vincle amb aquesta illa.

El llibre que presentes és ‘Islàndia, l’illa del vent’. Per què té aquest títol?
D’Islàndia, curiosament, el tòpic és associar-ho al foc i al gel, però el que t’acompanya diàriament en aquest país i el qui et fa la vida més complicada és el vent. Especialment, a l’hivern, en què el vent xiula les 24 hores del dia. Et lleves i marxes a dormir amb el vent, és un element repressor de la vida a l’illa. Si neva o plou no es considera mal temps. En canvi, si bufa el vent, sí. El vent és el fil conductor de tots els capítols.

El teu llibre vol trencar tòpics sobre l’illa?
En alguns elements, sí. El que vull trencar és el periodisme basat en escriure cartes d’amor a Islàndia, que és el que llegim habitualment. Són els periodistes que visiten l’illa, queden bocabadats per la natura i, en el millor dels casos, reben informació de la narrativa dels estaments oficials que expliquen el bo i millor de l’illa. Jo, en canvi, intento explicar la vida més enllà de la versió ensucrada on tot és idíl·lic. Jo explico les dificultats de viure a Islàndia, mostrant les tensions internes que viu el país. Busco un equilibri entre la bellesa del país i la capacitat de resistència d’una horografia gairebé única. I, sobretot, fugir dels prejudicis.

De quina manera?
Tots els periodistes tenim els nostres prejudicis a l’hora d’explicar una història. Per això, el que més m’interessa d’aquest llibre és conèixer la realitat a través de la seva gent i m’ha fet escriure la seva història totalment diferent de la que inicialment havia pensat.

Sense fer espòiler, posa’m un exemple.
És el cas d’una comunitat d’una trentena de persones que viuen en un illot perdut al Cercle Polar. Jo anava preparat per escriure una història decadent i, en canvi, em vaig trobar una comunitat orgullosa i optimista de viure la vida. Aquesta descoberta d’Islàndia, en molts casos nova per a mi, i poder-la transmetre és el que m’interessa més com a autor.

“Les erupcions volcàniques a Islàndia han despertat l’interès dels mitjans catalans”

En el llibre hi ha un capítol que fas referència al Katla, com una amenaça latent. És el gran perill que té actualment Islàndia?
És un país amb molts sistemes volcànics, alguns dels quals erupcionen cada tres o quatre segles. I, en aquest cas, el Katla és un perill perquè és un volcà molt gran que està sota una glacera. Fa 105 anys que no entra en erupció, quan estadísticament la mitjana és cada cinquanta anys. En aquest cas, el volcà és perillós perquè està a tocar de la població.

Islàndia no és només volcans, glaceres i salts d’aigua.
No, a banda d’aquesta Islàndia més idíl·lica, hi ha una Islàndia dura i inclement on habita una comunitat que s’ha adaptat a una meteorologia, una geologia i una geografia extraordinàriament adverses per a la vida humana. En el llibre intento desmuntar el mite islandès, i la capacitat d’adaptació de la seva gent.

Hi ha un tarannà islandès identificat?
Des de l’ull forà, els islandesos poden semblar naïfs o innocents, i el més interessant és descobrir que aquest tarannà és una eina o un recurs absolutament necessari per viure en aquesta illa. Aquesta actitud optimista de sèrie que porten integrat és el que els permet viure a Islàndia.

Tot i ser periodista i escriptor, la teva feina és com a guia turístic.
Sí, un dels motius pels quals també vaig decidir marxar de Catalunya va ser per la precarietat existent i la manca d’oportunitats en els mitjans catalans. Per això, treballo com a guia turístic. Fa tres anys que condueixo autocars, soc guia conductor. Això em permet no patir a final de mes. En el meu temps lliure em dedico a escriure.

Majoritàriament, treballes com a freelance per a mitjans de comunicació catalans. És impossible fer-ho per a mitjans islandesos?
[Somriu] Sí, és gairebé impossible. Hi ha límits, un mur infranquejable per a diversos factors. El primer és la llengua. Per treballar-hi et demanen l’islandès nadiu, que és una llengua difícil, especialment la gramàtica. Sent guia turístic, la meva llengua habitual és l’anglès. Ara bé, des de fa un any la meva parella és islandesa, té fills, i ha estat un gran canvi: en aquest temps he après molt més que en els darrers sis anys i mig que feia que vivia a l’illa

Twitter s’ha convertit en la teva gran eina de difusió de continguts sobre Islàndia trepitjant el terreny?
Ara mateix, sí. Com a eina periodística és un canal que em permet estar connectat amb l’actualitat, especialment d’aquells catalans que segueixen el meu perfil a Twitter i tenen interès en allò que passa a Islàndia. Darrerament, he apostat per fer projectes més a foc lent, com ha estat aquest llibre. Ara bé, continuo publicant articles o reportatges a capçaleres com La Marea o Mèdia.cat.

“Vull trencar el periodisme basat en escriure cartes d’amor a Islàndia”

T’havies mostrat molt crític amb els mitjans catalans, sobretot amb aquells que prefereixen tirar d’agència, de copiar i enganxar, i prescindir d’una veu pròpia que trepitja el país. Ha canviat alguna cosa?
Sí, les erupcions volcàniques han despertat l’interès entre els mitjans catalans. A partir d’aquí, alguns d’ells -públics i privats- s’han interessat per aquestes històries. Han de passar fenòmens molt grossos com aquests per captar l’interès dels mitjans per captar noves veus més enllà de les agències. Ara bé, continuo sent molt crític amb el productor que et truca proposant-te una entrevista perquè els expliqui què està passant a Islàndia.

El periodista Albert Om serà l’encarregat de presentar el teu llibre (dimecres 29 de novembre) a Barcelona.
Amb Albert Om ens vam conèixer a Islàndia, i jo havia participat alguna vegada en el seu Islàndia, de RAC1. Li vam fer la proposta, i va acceptar. Per mi és un privilegi que un periodista de la seva trajectòria vulgui presentar el meu llibre. A més, ho faré acompanyat per la cantant islandesa Hildur Hlíf Hilmarsdóttir, que és la meva parella, i que compartirem el tast de dolços típics islandesos.

Què n’esperes del llibre?
Que sigui un bon company de viatge per aquells que vinguin a Islàndia. No és una guia turística, però és un complement. I des d’una mirada periodística, m’agradaria que el llibre servís per fer entendre que les narratives que llegim en els mitjans de comunicació amaguen realitats que no arriben. Amb això no vull dir que es manipuli la informació. Però hi ha una tendència instaurada que Islàndia sempre és un exemple de tot. Però la realitat a Islàndia és més complexa.

Islàndia ja és casa teva. El pla de retorn a Catalunya va per llarg?
[Somriu] Després de gairebé vuit anys m’hi fa sentir, sí. Ara que la meva parella és islandesa fa que tingui un motiu de pes per quedar-m’hi. Mai es pot dir quan serà la tornada, i la vida sempre dona moltes voltes.