La mort ja no es viu com abans: les cerimònies laiques van a l’alça

Les dades no menteixen. El ritual catòlic a l’hora d’acomiadar els morts va a la baixa. Segons l’empresa PFB Serveis Funeraris, en el darrer any s’ha registrat un “augment de quatre punts de les cerimònies laiques, que ja representen prop del 25% del total”. Aquesta companyia del sector funerari, amb presència al Barcelonès, al Baix Llobregat i al Maresme, afegeix que les cerimònies catòliques (73,5%) han caigut tres punts percentuals. Així mateix, l’1,5% restant són cerimònies d’altres religions.

Segons la sociòloga Marta Navarro, que ha investigat a fons els rituals que triem per morir, “la secularització a l’Estat ha fet que baixin el nombre de cerimònies catòliques”. Amb tot, puntualitza Navarro, hi ha moltes persones que, tot i no ser religioses, quan es troben a punt de morir decideixen fer una cerimònia catòlica “per si de cas”.

Sigui com sigui, els rituals laics han guanyat terreny en els darrers temps. Malgrat això, de què parlem quan ens referim a aquesta mena de celebracions?

Diverses i menys encotillades

N’hi diuen mestres de cerimònies, però també se’ls anomena oradors o moderadors. En realitat, són les persones que condueixen els funerals no religiosos. “En aquesta mena de celebracions, els espais es transformen i els discursos que es fan sobre els difunts també, perquè en les cerimònies catòliques la decoració és sempre la mateixa, són totes iguals”, considera Navarro. “Les cerimònies laiques són diverses i, per exemple, si a l’avi li agradava menjar nous, es reparteixen nous”, afegeix.

En aquest sentit, el ritual catòlic està encotillat perquè el rol del capellà no s’escapa gaire del guió establert per les institucions religioses. “Fins i tot les músiques no canvien, ja que hi ha hagut casos en què alguns capellans no han deixat que sonés una cançó perquè era d’un músic homosexual”, lamenta la sociòloga.

Una mestra de cerimònia

La Francina fa uns anys que es dedica a conduir cerimònies laiques. Ara té, amb altres oradors i músics, una empresa anomenada Euphonia Música i Paraula, que s’encarrega d’oferir aquesta mena de serveis. La feina consisteix a “facilitar el comiat digne de les famílies, perquè moltes vegades no estan en condicions emocionals de preparar-lo”, assenyala.

Així, el primer que fa la Francina és reunir-se amb els familiars perquè li expliquin qui era la persona difunta. Aquesta reunió pot allargar-se durant més d’una hora. Més tard, escriu un text que, un cop redactat, contrasta amb els familiars. “No és una feina fàcil, ja que les famílies són complexes i vols acontentar tothom”, afirma. A més, quan oficia la cerimònia ha d’estar molt concentrada. “En el moment que estan vivint, si al Pepe li dic Antonio, seria un error garrafal”, explica.

Segons Navarro, sovint qui decideix fer-se mestre de cerimònies és una persona que ha viscut la mort traumàtica d’algú proper i no ha pogut tenir la celebració que li hauria agradat. “També hi ha psicòlegs”, afegeix. La Francina, a més, assenyala que a la seva professió hi ha molts actors i músics que volen tenir una font extra d’ingressos. El seu motiu, però, s’adscriu al primer cas que comenta Navarro.

La seva filla va morir amb 29 anys en un accident. La Francina va començar a escriure un blog amb les seves reflexions al voltant de la mort de la jove i li van dir si volia oficiar una cerimònia. “La primera vegada que ho vaig fer em vaig sentir bé, em va agradar molt, i em vaig interessar per aquesta professió que combino amb la meva feina de secretària de direcció en un hospital”, explica.

Per a ella, ser oradora representa un complement del seu sou que li reporta no més de 1.000 euros bruts al mes. De fet, vol que continuï sent així. “És una feina a la qual no et pots dedicar al cent per cent, perquè és molt exigent”, afirma. “M’afecten molt les morts de persones joves, però també m’impacta, per exemple, quan venen presos a acomiadar els seus familiars”, explica. “És molt dur veure algú que ve acompanyat de sis Mossos, emmanillat”, diu.

La mort ja no és el que era

No fa tants anys que els morts es vetllaven a casa, les famílies feien dol i les dones anaven vestides de negre en record dels difunts. “Sanitàriament i logísticament s’ha traslladat la mort als hospitals i és difícil fer les vetlles als domicilis”, afirma Navarro. “Hem aïllat la mort”, afegeix.

Més enllà d’això, les societats actuals intenten pensar el mínim en la mort. Legalment, els familiars propers d’un difunt tenen un permís de tres dies en cas de defunció. Per altra banda, el manual DMS de psicologia, la referència terapèutica més reputada en aquest àmbit, dictamina com a “dol complex” aquell que supera els sis mesos i com a “dol complicat” el que s’allarga més d’un any. Alhora, estipula que, en la mesura del possible, les persones que es veuen afectades per una mort han de tornar als seus compromisos laborals i socials entre les tres i les sis setmanes després de la defunció.

És en aquest marc que les cerimònies personalitzades laiques volen ser una manera de donar espai a viure la mort i no passar-hi de puntetes. “Tal com està organitzat avui dia, mors i en 48 hores estàs enterrat”, sentencia la Francina.