Centres cívics: la porta d’accés a la cultura als barris

Què entenem per cultura? Segurament, davant d’aquesta pregunta, les respostes de molts ciutadans tindran a veure amb grans esdeveniments, concerts de grups famosos o literatura generalista. Malgrat això, hi ha una cultura de base que mobilitza milers de persones a Barcelona i que sovint no es té tant en compte: tot el que passa als 52 centres cívics de la ciutat, que programen al voltant de 15.000 activitats formatives i culturals cada any.

Ahir a la tarda, aquesta cultura es va poder fer sentir a l’Espai Línia en la segona sessió del cicle de conferències ‘Cultura de Barri’, que impulsa el Línia amb el suport de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB).

Va ser de la mà de tres figures referents en aquest camp: Pepa Pérez Oliva, coordinadora de Sectors i Projectes de la Direcció de serveis a les persones i territori del Districte de l’Eixample, i referent de centres cívics; Irene Armangué Vila, directora del Centre Cultural Albareda; i Sergi Díaz Plaza, de la Direcció d’Extensió Cultural de l’ICUB.

Què és un centre cívic?

Qui més qui menys coneix un centre cívic. De fet, un de cada quatre ciutadans hi ha participat. Amb tot, definir què és un centre cívic no sempre és senzill. “Després de 35 anys dedicant-m’hi, em costa definir què són perquè són moltes coses, però bàsicament parlem d’un instrument estratègic per arribar a la ciutadania, perquè està molt arrelat, és molt conegut i s’ha adaptat als temps”, afirmava Pérez. Per la seva banda, Díaz assenyalava que els centres cívics són “espais culturals que apel·len la ciutadania del territori més proper i promouen la participació i l’accés a propostes culturals”. Finalment, Armangué afirmava que, si definim aquests equipaments, hem de parlar de “proximitat” i “territori”.

Armangué: “Els centres cívics són espais de formació de la curiositat de temes molt diversos que aposten per vincular la cultura amb la vida quotidiana”

En aquest sentit, els tres ponents van coincidir en la importància dels centres cívics en la promoció de la cultura i la formació. “Són una de les primeres portes d’accés a la pràctica cultural”, va afirmar Pérez. En una línia similar, Armangué va considerar-los “espais de formació de la curiositat de temes molt diversos que aposten per vincular la cultura amb la vida quotidiana”.

La clau de l’èxit és, segons va explicar Pérez, “el treball en petit format”. “Tant en els espais com en la durada, per les seves instal·lacions i pressupostos, els centres cívics connecten amb el públic de manera senzilla”, va afegir. “No ens cauran els anells per dir que fem ioga, que fem un concert o que fem una xerrada que fomenta el pensament crític”, va dir Armangué per afegir que, precisament, “aquesta és la gràcia”.

Centres cívics i territori

Hi ha centres cívics a tota Barcelona. No obstant això, els del centre de la ciutat són els que més activitats tenen i els que més usuaris d’altres barris arrosseguen. “És un fenomen que ens va preocupar durant anys, però al final va deixar-ho de fer perquè la ciutadania es mou per la ciutat i ha de poder gaudir d’allò que es troba”, va dir Pérez.

En aquest sentit, els tres participants en la xerrada van posar en valor la importància dels centres cívics com a referents culturals al territori. És per això que Díaz va reivindicar el rol que exerceix cada equipament a l’indret on és. “No és el mateix un centre cívics al Poble-sec, a Baró de Viver, al Bon Pastor o al Besòs, i cadascun ha de tenir un projecte cultural per al seu territori”, va asseverar. Armangué també va considerar-ho d’aquesta manera i va reclamar entendre la cultura com una eina “pensada i feta des dels barris”.

Alhora, els tres ponents van treure pit de la tasca vertebradora a tota la ciutat que duen a terme els centres cívics. “Han fet que el mateix espectacle que es veu a les Corts es pugui veure a Ciutat Meridiana, i això és molt important per garantir l’equitat en l’accés a la cultura”, va dir Pérez. Díaz fins i tot va anar un pas més enllà i va apuntar que aquesta xarxa hauria d’expandir els seus límits fora de la ciutat de Barcelona. “Per què un centre cívic de les Corts i un que és a prop, de l’Hospitalet, no treballen de manera conjunta?”, es preguntava. De la mateixa manera que “es pensa el territori des d’una lògica metropolitana en la mobilitat, per exemple, els centres cívics també ho han de fer”, afegia.

Públic en qüestió

Només un de cada cinc usuaris dels centres cívics són homes. Del públic total, el 60% té més de 45 anys i un de cada cinc usuaris supera els 65. Alhora, molts d’aquests equipaments tenen dificultats per connectar amb la població nouvinguda o els catalans amb pares migrants.

Els tres ponents no van defugir el debat sobre els reptes que afronten els centres cívics. En aquest sentit, Armangué va assegurar que no la preocupa que els centres cívics siguin equipaments feminitzats. “El que sí que em preocupa és que a les escoles de música més del 50% són dones i no el 50% estiguin als escenaris”, va dir. En una línia similar, Díaz plantejava obrir el debat a altres equipaments. “Hauríem de veure què passa als poliesportius, perquè segurament és al revés”, deia.

Per la seva banda, Pérez va afirmar que “això respon a estructures socials”. “Històricament, hi ha hagut una divisió per sexes, i els homes estaven fins a les nou de la nit a la fàbrica o a l’oficina, i així difícilment faràs activitats”, va assegurar per afegir que fa anys el públic masculí als centres cívics no arribava al 3%.

Pérez: “Si sorgeixen activitats intergeneracionals, meravellós, però si no és així, no soc gens partidària de forçar-ho”

Pérez, Díaz i Armangué tampoc es van mostrar preocupats per les edats dels usuaris dels centres cívics. “Durant algun temps ens vam obsessionar perquè el públic jove hi vingués, però la realitat és que la societat que tenim està envellida i no és el mateix una persona de 65 anys ara que fa un temps”, va afirmar Díaz. Alhora, tot i considerar que crear activitats que interessin a totes les generacions “és fantàstic quan es produeix”, va reconèixer que és complicat, perquè vivim en una societat cada vegada més segregada.

Així mateix, Pérez va assenyalar que “forçar la intergeneracionalitat no té sentit”. Segons el seu punt de vista, hi ha equipaments molt diversos com casals de barri o casals de gent gran que s’adrecen a perfils diferents, i no passa res perquè els centres cívics “s’adrecin a persones adultes”. “Si sorgeixen activitats intergeneracionals, meravellós, però si no és així, no soc gens partidària de forçar-ho”, va dir. Tanmateix, va assegurar que “els joves no volen compartir espais, ni se’ls pot obligar a fer-ho, amb els adults”.

En una línia una mica diferent, Armangué va afirmar que, en realitat, “hi ha espais on es barregen les edats”. Per a ella, el problema és quan es parla “despectivament de la gent gran que va als centres cívics”.

Més enllà de tot això, els tres ponents van expressar la seva preocupació pel que fa a la integració de les persones nouvingudes als centres cívics. “En una ciutat tan diversa com la nostra ens falten persones amb bagatge i llengües diverses als centres cívics”, va dir Díaz. Tant ell com Pérez van assegurar que es tracta d’una problemàtica molt complexa i un “repte de futur”.

Així mateix, Pérez va afirmar que els centres cívics sovint es troben que “la població migrant no té interès” per les activitats que s’hi ofereixen. “Tenen altres lògiques, necessitats i precarietats, i per això intentem treballar amb el moviment associatiu d’altres comunitats perquè vegin que poden confluir amb els nostres equipaments”, va dir.

Díaz: “En una ciutat tan diversa com la nostra ens falten persones amb bagatge i llengües diverses als centres cívics”

Malgrat tot això, Armangué va assegurar que hi ha fórmules d’acostar aquests perfils als centres cívics. “L’equipament serveix com una porta d’entrada al territori”, deia per afegir que, “tot i que els centres tenen un projecte propi, acullen serveis i recursos municipals, i hi venen persones per altres qüestions com la salut mental o per aprendre català”. A més, va considerar que aquests equipaments “no s’han de flagel·lar per aquest tema, perquè són espais força sensibilitzats”.

Horaris i reivindicacions laborals

En la conversa també hi va haver temps per parlar de qüestions més materials, com els horaris i les condicions laborals als centres cívics. De vegades s’ha reclamat que aquests equipaments estiguin oberts més hores per poder adaptar-se a tota la demanda ciutadana. Malgrat això, Díaz alertava que obrir 24 hores al dia “seria inviable i hi hauria moltes hores que l’espai no tindria ús”. “S’ha de trobar un punt de ponderació entre els recursos laborals donant resposta a la demanda i necessitat”, va afegir.

De la mateixa manera, Pérez apel·lava a la sostenibilitat dels centres i negava que s’obrin poc, ja que, segons el seu parer, el que succeeix és que “la demanda d’activitats s’ajunta en unes determinades franges horàries”.

Finalment, Armangué va assegurar que en aquest aspecte cal tenir en compte la realitat de les persones que treballen en equipaments com els centres cívics. “Tot i fer bona feina, tenim unes condicions precàries, i per això estem lluitant per canviar-les”, va concloure tot fent referència a les mobilitzacions que està duent a terme el sector.

Cultura de barri: quan el que no s'explica (sembla que) no existeix