Una pandèmia ha impactat amb força a la nostra ciutat i està posant a prova la seva capacitat de superació. Inevitablement, aquesta nova crisi ha posat a prova la feblesa d’algunes costures amb les quals havíem recosit el període de crisi de 2008 i ha mostrat el contrasentit de determinades polítiques que ens han dut fins aquí. Ja ningú podrà dir que la inversió pública no serveix per protegir la ciutadania ni podrà culpar la gent d’haver estirat més el braç que la màniga. És a dir, si d’alguna cosa ha servit aquesta pandèmia és per confirmar que la política d’austeritat que retallava inversió pública no pot guiar el futur del país ni el de les nostres ciutats. Per posar només un exemple: les retallades en sanitat i el menysteniment de l’atenció primària per part dels poders públics han posat en risc l’estat del benestar. Si ens n’hem sortit és, en bona part, per la vocació de servei públic que ha tingut el conjunt del personal sanitari. No pot tornar a passar.

Així doncs, el que està en joc ara és si sabrem fer-ho diferent que el 2008. Per sort, i amb una mica de perspectiva històrica, som en un temps on encara se’ns permet fer-nos preguntes i poder canviar el que ens envolta. El que vull dir és que podem expressar, sense ser titllats de bojos, que volem canviar la política de mobilitat, d’habitatge, de treball, etc. Que no ens conformem amb el que ens ha estat donat. Això que ara ens sembla obvi no ha estat sempre així i, per això, soc optimista en les possibilitats que se’ns obren per canviar les nostres ciutats. Barcelona ha de poder recuperar l’impuls perdut i alhora protegir l’estil de vida de la seva ciutadania.

Ja ningú podrà dir que la inversió pública no serveix per protegir la ciutadania

En primer lloc, la reactivació de l’economia ha de ser una de les nostres prioritats per a una sortida justa i digna de la crisi. Per fer-ho, hem de treballar per incentivar els sectors econòmics que aporten valor afegit a la ciutat. Això passa, entre altres coses, per modernitzar els polígons industrials –una vella assignatura pendent de Barcelona– i relocalitzar les empreses que la ciutat ha anat centrifugant els darrers 30 anys. En segon lloc, serà vital una activació del comerç de proximitat. És tan necessari impulsar-lo, acompanyant la seva digitalització, com protegir-lo mitjançant el cobrament de la taxa d’ocupació a grans empreses de comerç exclusivament electrònic. Pel que fa a l’àmbit del turisme, som a temps de trobar el necessari equilibri entre un evident sector estratègic de la ciutat i del país amb una ciutat on es pugui viure. Per posar un exemple concret, aquells habitatges d’ús turístic que van aflorar especialment arran de la crisi financera de 2008 haurien de ser recuperats, ara que molts d’ells són buits, a mans de famílies barcelonines que ho necessiten.

Estirant del fil de l’habitatge, aquests dies de confinament també han posat en evidència la importància de tenir una casa amb bones condicions per protegir-se. Som conscients que el mercat especulatiu ha sacrificat l’habitabilitat de les nostres cases (finestres, balcons, espais comuns amplis) per maximitzar els beneficis. No parlem només d’accés a un habitatge sinó de les condicions d’aquest. I no només això. Si disposéssim de prou espais amplis a la ciutat, no només endins sinó enfora i per a tothom, de ben segur que hauríem viscut de manera més equitativa el confinament. Així doncs, podríem imaginar un urbanisme marca Barcelona per anar desenvolupant els pròxims anys posant la gent al centre?

Hem de treballar per incentivar els sectors econòmics que aporten valor afegit a la ciutat

Tots aquests reptes que són ingents necessiten creativitat, implicació i molta feina al capdavant i no es resolen només amb bones intencions. El que necessita Barcelona són respostes efectives i compartides pels agents socials, educatius, culturals i econòmics que tiren endavant la ciutat, més enllà de la institució. Perquè aquesta és una de les altres lliçons que hauríem d’aprendre de la pandèmia: el que és públic ha d’anar més enllà de la institució.

Però per fer això Barcelona necessita un lideratge clar, que vagi més enllà de les bones intencions i que passi a les respostes efectives. Barcelona no es mereix estar aïllada i treballar en solitari davant els reptes que comparteix amb altres ciutats del país. Per això, no és només vital tenir un govern que sàpiga establir un diàleg constant amb els actors de la ciutat, sinó que s’impliqui i que treballi en clau metropolitana i catalana. O és que l’accés a un habitatge, la seguretat i una mobilitat eficient i neta comença i acaba en els límits administratius de Barcelona?

Barcelona no guanya quan es posa d’esquena a allò que passa al país

Barcelona no guanya quan es posa d’esquena a allò que passa al país, o quan no fa sentir la seva veu en els debats a nivell català i a l’Estat. Barcelona no guanya, en definitiva, quan es resigna a fer una política purament localista i renuncia a tenir veu pròpia. Barcelona guanya quan treballa de la mà del Govern català i es mostra ferma defensant els nostres interessos davant el govern espanyol.

Ens agrada la nostra ciutat i la nostra manera de viure. Per això, necessitarem unes institucions que estiguin a l’altura dels reptes del moment. Per poder tirar endavant mesures necessàries que ens permetin recuperar la ciutat. Recuperem la ciutat!