Una de les coses en què estem d’acord les plataformes que treballem per l’habitatge a Barcelona és que els pisos turístics han esdevingut un gran problema per al parc de lloguer a la ciutat. La irrupció de plataformes com Airbnb, amb la facilitat que donen a qualsevol persona del món de trobar un pis per llogar com a turista a preus menors que els hotels, han fet que aquesta sigui una opció cada vegada més demandada pels visitants. Els propietaris dels pisos també han pensat que aquesta és una opció que els permet tenir una gran rendibilitat econòmica en poc temps. I, a més, siguem clars, molts “assessors” immobiliaris han recomanat aquesta possibilitat a molta gent que tenia propietats i que ara pensa que això de llogar a turistes era una bicoca.
Parlem de xifres també. A Sant Antoni, un barri que havia estat fonamentalment de classe obrera, actualment trobem 561 llicències de pisos turístics legals. La realitat, i tots ho sabem, és que n’hi ha molts més perquè en trobem molts d’il·legals, és a dir, sense llicència. Segons el web Inside Airbnb, que es dedica a monitoritzar l’activitat d’aquesta plataforma, s’han detectat a Sant Antoni més de 900 habitatges d’ús turístic, entre pisos sencers i habitacions (altres fonts fan pujar la xifra fins a 1.300). També, segons aquestes dades, la mitjana d’ocupació anual és de 110 nits a l’any. O sigui, que més de dos terços de l’any aquests pisos estan buits.
Si mirem amb una mica més de detall la informació que trobem accessible a tothom, veiem que molts d’aquests pisos són propietat d’una mateixa persona o empresa, o és una mateixa persona o empresa la que els gestiona. És a dir, aquesta imatge idealitzada d’un hoste que es treu una mica de diners per arribar a final de més llogant i fent d’amfitrió a un amable turista que vol tenir una experiència diferent a la ciutat és bàsicament mentida (no sé si ho recordeu però aquest estiu hi havia una campanya molt maca de publicitat que ens venia a dir això).
Ens estan fent fora perquè no podem pagar els preus abusius que no tenen relació amb la realitat econòmica del veïnat
A més, tancar un pis turístic il·legal és molt complicat. A part de fer la denúncia (la qual cosa és bastant senzilla), s’ha de poder provar que l’habitatge realment està sent utilitzat com a pis turístic. Manquen inspectors. Cada vegada hi ha més advertències als llogaters de com han d’actuar davant d’una inspecció. I, és clar, com que la llei és molt garantista en aquest sentit, és a dir, que la protecció al propietari passa per sobre de la protecció al veïnat, acaba sent una quimera poder actuar contra aquesta xacra perquè no som gens àgils. Les administracions, o bé no els tenen o bé no posen tots els recursos que serien necessaris per combatre aquest frau que ens afecta a tots. I els veïns ens trobem impotents per moltes denúncies que posem.
I quines conseqüències està tenint als barris? Doncs que cada vegada la disponibilitat d’habitatge per al veïnat és menor. Les pujades de preu abusives que s’estan vivint a Sant Antoni també guarden relació amb què el parc d’habitatge disponible per als residents és cada vegada menor. Ens estan fent fora perquè no podem pagar els preus abusius que no tenen relació amb la realitat econòmica de les persones. I els barris s’estan buidant. Blocs sencers de pisos estan dedicats a habitatge d’ús turístic.
Cal repensar una vegada més què s’ha de fer amb els pisos turístics amb l’actual emergència habitacional a Sant Antoni i a tota Barcelona. S’ha de perseguir de manera ferma qualsevol activitat il·legal. S’ha de gravar amb més impostos aquesta activitat. Els propietaris han de tenir clar que els surt més a compte que el seu habitatge estigui dedicat a allotjar famílies. I que l’habitatge és un dret de totes, i no només dels que estan de pas.
