En una reunió de treball, el meu interlocutor em diu: “La Saida està en situació de migració”. Jo de seguida entenc que la Saida és una dona migrant, però alhora penso en què ajuda la Saida i totes les persones migrants com ella que nosaltres ens entestem a fer incursions en el llenguatge per no definir-les com el que són, almenys en part, en el moment en què es troben. Perquè ella, actualment, és una dona migrant. Pels motius que siguin, la Saida decidí marxar del seu país d’origen i tot el seu trànsit migratori l’ha dut fins aquí. El seu problema ara no és que nosaltres benintencionadament deixem clar que la Saida és una persona abans que res, essencialment independent de qualsevol situació que pugui viure i que amb més o menys fortuna la pugui definir. El seu problema és que aquí disposi de l’oportunitat d’arrelar i que, per exemple, la normativa d’estrangeria i les nostres polítiques no precaritzin la seva vida fins al punt que no hi hagi manera que pugui superar el fet incontestable que, ara mateix, és una dona migrant que cerca la manera d’estabilitzar-se en aquest terra, això és, convertir-se en ciutadana.
Hi ha un abús evident en l’ús de la construcció discursiva “en situació de” que no porta enlloc més que a edulcorar evidències de situacions viscudes per experiències no elegides. Podem estar d’acord que cada persona té un valor intrínsec per damunt de qualsevol tret que la pugui definir en un context determinat. Però si duguéssim fins a l’extrem aquesta premissa, ens trobaríem que per tot hauríem d’anomenar algú o un grup interposant-hi la condició en què es troba. No ho fem. No diem “en Salvador està en situació de classe treballadora” o “en Froilán està en situació de monarquia”. Tampoc fem referència a les noies que estan en situació d’adolescència o als nens que estan en situació d’escolarització. Ho trobaríem estrany.
És molt més útil treballar per desenvolupar polítiques públiques que proporcionin oportunitats que persistir a fer elàstic el llenguatge
Està clar que diem que algú està “en situació de” reservant-ho per a aquelles situacions que comporten alguna mena de perjudici clarament no escollit per les persones que les viuen. Ningú desitja ni elegeix ser pobre, llavors diem que X està en situació de pobresa, ja que hi és sense voler-ho. El mateix fem en referir-nos a altres condicions del context, com ara la violència o la vulnerabilitat. Així, deslliurem discursivament la persona o el grup que pateix una determinada experiència, a fi de no etiquetar-la ni subjugar-la conceptualment a la condició lesiva que condiciona la seva experiència de vida. És la manera diplomàtica que tenim de recordar-nos que tothom és portador d’una vida lliure, que tenim tot el dret a exercir-la i que si no la podem desplegar és a causa de contextos i relacions de poder que coarten la capacitat d’elecció.
Ara bé, el fet és que, posem per cas, hi ha persones que migren, que són pobres o que per diversos motius són més vulnerables que altres. Aquests individus molt probablement estaran d’acord a afirmar que són migrants, pobres o vulnerables; que les condicions de la migració, la pobresa o la vulnerabilitat malmeten les seves oportunitats d’aconseguir una vida pròpia; que, efectivament, una part ben significativa de la seva identitat en el període en què viuen tals experiències es defineix per ser pobre, migrant o vulnerable. Amb tota seguretat, tota aquesta gent voldrà canviar tals condicions per tal de deixar enrere les mancances i les relacions de dominació que les subjuguen. Per tant, ser conscient de la situació que es viu, que podem anomenar i que en algun grau defineix la persona que l’experimenta en un context i període de temps determinat, és a priori quelcom necessari per guanyar força a l’hora de remoure aquestes circumstàncies. Perquè, deixant de banda el valor normatiu que cada persona val el mateix, ens defineixen diferents situacions per les quals passem en el decurs de la nostra vida.
Llavors, quan per causa del context i les pautes de relació social experimentem condicions lesives per a la nostra autonomia, resulta molt més important prendre consciència i actuar políticament per enfrontar-nos-hi que matisar en el discurs que patim una situació que no ens defineix l’ésser. I per banda de l’administració pública, és molt més útil treballar sistemàticament per desenvolupar polítiques públiques que proporcionin oportunitats per revertir les condicions socials que fan persistir greus relacions de desigualtat i discriminació que no pas persistir a fer elàstic un llenguatge cada cop més inflat de nous conceptes i giragonses discursives que no fixen el nucli dur de la qüestió: només som el que volem ser en part; les situacions també ens defineixen i ens fan ser. Algunes de les condicions que experimentem i ens defineixen no les hem escollit i ens malmeten la vida. I és a través de l’acció col·lectiva i de la política pública que hi haurà la possibilitat de superar-les.
