La sequera ha fet aflorar amb força les contradiccions, deficiències i negligències en la gestió de l’aigua a Catalunya. La radiografia de la situació és coneguda. Les escasses pluges dels darrers anys, combinades amb un elevat consum d’aigua, han situat els embassaments de les conques internes a menys del 18% de la seva capacitat. Durant aquest temps, el Govern de la Generalitat s’ha fet l’orni esperant un miracle en forma de pluja que no acaba d’arribar. Ara, amb una situació insostenible, l’executiu de Pere Aragonès ha decidit aplicar la recepta desesperada de la sequera del 2008: transportar aigua amb vaixells i, com és tradició, pressionar el ciutadà per reduir més el consum d’aigua a les llars.
El raonament que fa el Govern és el següent. Tot estalvi en el consum d’aigua a les cases per voluntat pròpia o aplicant mesures com la reducció de la pressió de les canonades permetrà a altres sectors com la indústria o el sector primari no haver d’aturar màquines. Així, en una situació d’emergència, tota la ciutadania ha de posar l’espatlla pel bé comú. La paradoxa és, però, que, com a l’any 2008, això no és del tot cert. Ni tothom fa tot el que pot per reduir consums ni a tots els sectors econòmics se’ls reclama els mateixos esforços.
Un bon exemple d’això són els municipis que superen amb escreix el consum màxim permès per habitant. Molts són municipis amb alts nivells adquisitius i cases unifamiliars, i malgrat que l’Agència Catalana de l’Aigua ha anunciat sancions, hi ha dubtes que això redueixi el consum. Un altre exemple és el turisme, que tot i representar el 12% del PIB català no s’ha vist afectat per mesures d’estalvi d’aigua, com sí que ha passat a l’agricultura, la ramaderia o la indústria.
La sequera prolongada comença a ser un globus a punt d’esclatar amb repercussions polítiques totalment desconegudes
Fa pocs dies, Samuel Reyes, director de l’Agència Catalana de l’Aigua, afirmava en una entrevista a Els matins de TV3 que no disposaven de dades del consum real d’aigua dels milions de turistes que arriben a Catalunya cada any. Un desconeixement que no va privar el Govern de la Generalitat de modificar el Pla Especial de Sequera a l’abril per permetre que les piscines d’hotels es poguessin omplir a l’estiu. De la mateixa manera, a un pas de l’emergència per sequera, la Conselleria d’Acció Climàtica ha donat llum verda a la generació de neu artificial a les estacions d’esquí del Pirineu i a mantenir el reg en camps de golf. Tot plegat és un bon reflex de com el Govern de la Generalitat ha maniobrat des de l’estiu per protegir, fos com fos, el sector turístic de les restriccions per sequera.
Ara, el president Pere Aragonès té un problema damunt la taula d’unes dimensions difícils d’imaginar. La sequera prolongada comença a ser un globus a punt d’esclatar amb repercussions polítiques totalment desconegudes. Convé recordar que, a la sequera del 2008, el poc crèdit electoral que encara retenia el segon tripartit de José Montilla es va esvair ràpidament, contribuint a l’arribada d’Artur Mas al Palau de la Generalitat. I la història es podria tornar a repetir, ara amb els socialistes.
Sense un full de ruta clar per afrontar la sequera, Esquerra té mala peça al teler. David Mascort ja ha descartat una nova cimera de l’aigua en un moviment de contenció pensant en el desgast electoral que pot suposar un nou fracàs. En qualsevol cas, al carrer Calàbria saben que, si no plou suficient els mesos vinents, serà necessari reduir consums d’aigua, especialment dels grans consumidors. Això significa confrontar amb part del sector turístic i econòmic del país que han intentat seduir durant tota la legislatura. Una contradicció que es planteja insalvable amb unes eleccions autonòmiques a la cantonada i que és un bon resum del paper erràtic d’Esquerra en l’emergència per sequera que vivim.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
