En un dia bo, el trajecte en Rodalies de Sabadell a l’Estació de Sants es pot fer en quaranta minuts. Tristament, a la xarxa de Rodalies hi ha pocs dies bons. Crec que no m’equivoco si dic que quasi totes les persones amb qui molts matins faig aquest trajecte estan fartes del servei. Com tampoc si afirmo que quasi totes ho continuen fent perquè no disposen de cap altra alternativa.
Habitualment, els trens de la línia R4 pateixen un retard crònic d’entre cinc i deu minuts. És a dir, que al temps de trajecte hi has de sumar com a mínim aquest temps extra. Òbviament, aquesta dada no apareix als informes de Renfe, però tothom al tren sap que és certa. És un temps al qual, a més, hi has d’incloure els retards per les incidències recurrents a la xarxa. En resum, un trajecte que hauria de durar uns quaranta minuts l’acabem fent en seixanta o setanta pel cap baix.
Quan m’imagino el temps perdut al llarg de l’any m’entren calfreds. Algú podria dir que no és temps perdut si l’aprofites, i té tota la raó. Sempre m’ha agradat viatjar en tren. És un moment que moltes persones el gaudim badant mirant per la finestra o trobant l’instant de pau per llegir. Ara bé, no tot és tan idíl·lic. Posem-nos en context.
Són tres quarts de set del matí a l’estació de Sabadell Centre. A l’andana no hi cap ni una agulla, ja que, com és habitual, el tren arriba tard i, a més, és un tren curt. Sí, en hora punta, Renfe posa en circulació trens amb la meitat de vagons. Com és d’esperar, en pujar-hi ja no hi ha seients lliures. Tothom s’acomoda com i on pot i, en arribar a Barberà del Vallès, moltes usuàries ja no poden entrar al vagó i les que som a dins viatgem com sardines.
Drets més d’una hora, sense espai i, molt sovint, amb una atmosfera asfixiant. Com ja us podeu imaginar, el viatge, lluny de gaudir-lo, es converteix en un suplici al qual no vols tornar, però del que no pots escapar. Un atzucac en què, com hem vist fa uns dies, a més, t’hi jugues la vida.
No hi ha dubte que l’estat decadent i anacrònic de la xarxa de Rodalies és responsable de l’increment del risc d’accidents
En la darrera dècada, s’han registrat sis accidents greus a la línia R4 de Rodalies. L’any 2019, dues persones van morir en un accident a Castellgalí i a Vacarisses, i fa uns dies, a Montcada, 150 persones també van resultar ferides. No hi ha dubte que l’estat decadent i anacrònic de la xarxa de Rodalies és responsable de l’increment del risc d’accidents ferroviaris i, dissortadament, el de Montcada no serà el darrer.
Fa l’efecte que, com Sísif, que va ser condemnat eternament a empènyer una pedra pendent amunt i quan arribava al cim la pedra tornava rodolant cap avall, els milers d’usuàries de Rodalies estem condemnades a pujar al tren cada dia tot i saber que quelcom pot anar malament. I en aquesta condemna, a més, no rebem cap mena de comprensió ni empatia.
Penso que, d’una banda, és perquè Rodalies ha estat sempre el transport públic de les classes treballadores de l’àrea metropolitana. D’aquells que, sense cap altra alternativa, continuaran agafant el tren tot i el servei denigrant i que arribin tard a la feina o a la universitat. I, d’altra banda, perquè l’infrafinançament crònic de la xarxa de Rodalies per part del govern espanyol mai ha rebut una oposició ferma dels Governs de la Generalitat, més interessats en altres qüestions més sumptuoses.
Tanmateix, quan hi ha accidents tothom llença pilotes fora, es proclamen bones intencions i es proposen taules bilaterals pel traspàs de la gestió. I, així i tot, la realitat és tossuda i milers de persones tornaran a agafar demà el tren en condicions que no són acceptables. Diu el refranyer català que qui dia passa, any empeny i, no obstant això, estic convençut que arribarà el dia en què Sísif deixarà d’empènyer la pedra per proclamar que la seva paciència s’ha esgotat.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
