Ara fa un any es va tancar en fals la darrera Cimera del Clima a Glasgow i, de nou, els països tornen a reunir-se al Caire, Egipte. La COP27 té per objectiu abordar, per enèsima vegada, l’estratègia de lluita contra el canvi climàtic. En el record, però, persisteix el desenllaç amarg de Glasgow amb la signatura del Pacte pel Clima, un acord rebaixat en el darrer minut que va satisfer els països del nord, va decebre els països del sud i va indignar les organitzacions activistes. Quin serà, aquest cop, el desenllaç?
A Egipte, les expectatives són altes, especialment perquè s’organitza a l’Àfrica, un dels continents més vulnerables al canvi climàtic i, paradoxalment, el menys responsable de l’escalfament global. Però, també, perquè es preveu que a la COP27 s’escenifiqui un avenç en la lluita contra la desforestació tropical. Si serà un èxit o no dependrà, com en totes les cimeres, de la delegació a qui ho pregunteu.
De fet, en les Cimeres del Clima conviuen dos patrons de negociació entre els estats participants. D’una banda, els països del nord, responsables del volum més gran d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, contemporitzen i condicionen les polítiques de reducció de les emissions als costos econòmics que això els suposa. I, d’altra banda, els països del sud global, els més afectats pel canvi climàtic, reclamen del nord les accions i compensacions necessàries per fer front als impactes d’una crisi que no han generat.
No oblidem que la fita és aconseguir limitar l’escalfament del planeta en 1,5 °C. Tanmateix, Nacions Unides ja ha afirmat que les emissions l’any 2030 seran superiors a les del 2010, cosa que fa difícil complir aquest objectiu. Ningú no s’atreveix a plantejar si hem superat el llindar de no retorn per assolir la limitació de l’increment de les temperatures en 1,5 °C. Així i tot, és difícilment imaginable aturar, d’un dia per l’altre, la inèrcia d’un sistema econòmic mundial que no ha fet cap senyal real de reducció de les emissions.
En aquest clarobscur climàtic que vivim, soc dels que pensa que de poc serveixen les Cimeres del Clima
Què podem esperar, doncs, de la Cimera del Clima d’Egipte? En primer lloc, és important destacar que Rússia, la Xina i l’Índia, països altament emissors, no hi participen i que el context geopolític internacional es troba tensat per la guerra a Ucraïna i per la crisi energètica. En conseqüència, l’escenari no és favorable per a acords transversals i vinculants per arribar més lluny en la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació als seus efectes.
Per aquest motiu, sabent que els compromisos seran paper mullat, en la Cimera del Clima s’intensificaran les polítiques de greenwashing o ecoblanqueig per part dels dirigents dels estats participants. De la mateixa manera, els Estats Units d’Amèrica intentaran reforçar el lideratge tecnològic amb iniciatives miraculoses per avançar en la transició energètica i lluitar contra el canvi climàtic. Aprofitar l’emergència climàtica per ampliar mercats i beneficis és la recepta dels grans poders econòmics. Què pot sortir malament?
En aquest clarobscur climàtic que vivim, soc dels que pensa que de poc serveixen les Cimeres del Clima, tot i l’esforç de totes les organitzacions que hi participen. No deixa de sorprendre’m que des de la primera COP a Berlín, l’any 1995, fins avui, els acords no hagin suposat un punt d’inflexió en l’escalfament del planeta o en les emissions de gasos d’efecte hivernacle. I qui dia passa any empeny.
Aquest estiu, a Europa hem viscut el que significa el canvi climàtic. Així i tot, només hem vist la punta de l’iceberg. Per tot això, en aquest present que ens ha tocat viure, estem obligades a escollir entre dues opcions: o esperar assegudes veient arribar la sacsejada planetària o empènyer col·lectivament per transformar la realitat. No tinc cap dubte que moltes activistes i personal tècnic es deixaran la pell a la Cimera del Clima a Egipte per un futur vivible en aquest planeta. I, tot i el desencís que ens pot generar la situació, per elles i per les que vindran, deixem el fatalisme per a temps millors que ara cal que no les deixem soles.
Marc Cerdà, ambientòleg, doctor en Ciències del Mar i membre de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic
