Quan la Sagrada Família era el temple del bàsquet

Un grup de turistes japonesos escolta atentament el guia mentre fa cua per entrar a la basílica, una parella de francesos es retraten fent-se un petó amb la façana del Naixement de fons i una família estatunidenca compra souvenirs inspirats en l’obra magna de Gaudí. És un matí qualsevol a la Sagrada Família, la icona de Barcelona a la qual cada any entren al voltant de quatre milions de visitants (i tants altres la contemplen des de fora). Però hi va haver un temps en què la realitat era radicalment diferent.

Des de principis dels anys quaranta i fins a finals dels vuitanta del segle passat, als peus de la Sagrada Família hi havia una pista de bàsquet. Era el terreny de joc de la Unió Esportiva Gaudí, de manera que hi jugaven infants, adolescents i joves del barri, i els veïns s’hi aplegaven per contemplar els partits.

Ho va recordar fa uns mesos Joaquim Campa, veí del barri, a través del compte de Twitter @BoigBCN, que repassa la història de la ciutat. Desenes d’usuaris van identificar la pista i, fins i tot, alguns es van reconèixer a les fotos. “Soc un dels nens recolzats a la tanca”, deia un dels múltiples comentaris de la publicació. Durant el temps que va existir, la pista va ser un espai del barri, perquè el temple també ho era.

La història de la pista

Tot va començar el 1940, quan “un grup de joves de la parròquia de la Sagrada Família va decidir formar un equip de bàsquet”, tal com relata la UE Gaudí al seu web. Aquest club, que actualment continua al peu del canó, té els seus orígens en aquells joves que van fer les primeres cistelles al recinte del temple.

L’equip, però, estava subjecte a l’evolució de la construcció de la basílica. És per això que la famosa pista de la Sagrada Família va tenir fins a sis ubicacions diferents. Probablement, les que més perduren en la memòria col·lectiva del barri són les de Mallorca (1955-1965) i Marina (1965-1987).

Sigui com sigui, totes elles estaven condemnades. A finals del 1986, la Junta Constructora va anunciar la data en què la pista passaria a la història i començaria “l’exili” de la UE Gaudí: el 30 de juny de 1987.

L’evolució del barri

Rescatar de l’oblit aquella pista permet reflexionar sobre el canvi que ha experimentat el barri en les últimes dècades. “Jo tinc 46 anys i quan era petit, en sortir de l’escola, jugava a la plaça de davant la Sagrada Família. A partir del 1992, cap nen del barri jugarà allà”, assegura Campa.

Aquest veí del Poblet –el nom de l’antic barri que reivindiquen veïns i entitats– va ser testimoni del creixement del turisme internacional als anys noranta. Aleshores, els estrangers que arribaven a Barcelona visitaven el temple, però no es feien notar a la resta del barri.

“Durant molts anys, era totalment diferent el carrer Provença del carrer Rosselló”, recorda. “Provença era com un bolet, mentre que Rosselló era 100% de barri, tothom es coneixia i se saludava”, afegeix. En pocs metres de distància, explica Campa, canviava l’ambient dels carrers i el preu de la cervesa, per posar un exemple.

Més endavant, amb la proliferació dels pisos turístics, l’àmbit del barri afectat per aquest sector en auge es va ampliar. És evident que, avui dia, les conseqüències de la massificació turística ja no són exclusives dels quatre carrers que envolten l’obra de Gaudí. Malgrat tot, Campa destaca convençut la “resistència de barri” que encara es manté ferma. Segons ell, en les zones menys turístiques, com ara els jardins de la Indústria o de la Sedeta, hi ha una vida comunitària “al·lucinant”. “Les dues realitats continuen convivint, però ara de forma més mixta, més híbrida”, conclou.