Posar noms i cognoms a la història per explicar l’horror dels camps nazis

Estudiar la Segona Guerra Mundial és, o hauria de ser, molt més que memoritzar noms, dates i batalles. Per entendre realment què va suposar el conflicte més cruent del segle passat, cal humanitzar-ne les víctimes, posar-hi cara i ulls, noms i cognoms. Això és el que estan fent aquest curs els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Escola Sicília, al barri de la Sagrada Família. Aquest centre és un dels deu de la ciutat que enguany participen en el projecte Stolpersteine, que recorda totes aquelles persones deportades pel nazisme.

En el marc d’aquesta col·laboració, l’Amical de Mauthausen atorga a cada institut el nom d’un deportat català perquè els estudiants aprofundeixin en la seva història. El procés acaba amb la col·locació d’una llamborda Stolpersteine davant del domicili on va viure la víctima, un homenatge en el qual prenen part els alumnes.

A l’Institut Escola Sicília li ha tocat Joan de Diego, que va sobreviure a l’infern del camp de Mauthausen. La professora de Socials del centre, Fátima Uceda, destaca la xerrada que els va oferir fa poc el nebot de De Diego, Enric Urraca, que va viure amb ell els seus últims anys. Aquella visita va ser no només una lliçó d’història, sinó també una lliçó de vida per als joves estudiants. “Explicar els fets a través de la vida d’una persona és molt més eficaç que ensenyar una gràfica amb tot de xifres”, apunta Uceda.

Un heroi d’amagat

La història de Joan de Diego és la història d’un heroi que mai es va plantejar ser-ho. Nascut al Fort Pienc el 1915, va combatre a la Guerra Civil Espanyola amb el bàndol republicà i es va haver d’exiliar a França el 1939. L’any següent va ser capturat pels nazis, que l’acabarien enviant al camp de Mauthausen. “Va formar part del primer comboi de deportats espanyols a arribar a aquest camp”, detalla la historiadora Rosa Toran, autora de la biografia Joan de Diego. Tercer secretari a Mauthausen (Edicions 62, 2007).

De Diego havia treballat de rellotger i havia fet feines administratives. A més, va mirar d’aprendre alemany. Tot plegat va fer que el nomenessin tercer secretari del camp, una posició privilegiada que li estalviava les dures tasques físiques i li donava accés a informació valuosa, tal com apunta Toran. “Era un fet molt excepcional, pocs republicans arribaven a posicions així”, assenyala la historiadora, que va conèixer De Diego en persona.

El seu paper i el de dos republicans més –Josep Bailina i Casimir Climent– va ser clau en l’última etapa del conflicte. Quan la caiguda del Tercer Reich ja era evident i l’objectiu dels nazis era destruir les proves de l’horror dels camps de concentració i extermini, tots tres van contribuir a amagar i conservar el registre de morts. Un gest de valentia que va tenir una importància crucial.

Després de l’alliberació de Mauthausen, el 5 de maig de 1945, De Diego va testificar en judicis contra les SS i es va dedicar a denunciar públicament el nazisme fins que va morir, el 9 de maig de 2003. Precisament, el pròxim mes de maig, vint anys més tard de la seva mort, es col·locarà una llamborda Stolpersteine al 190 del carrer Sicília en el seu honor.