L’escultura commemorativa del 200 aniversari del passeig de Gràcia. Foto: Pol Solà/Arnau Martínez/ACN
El passeig de Gràcia és una de les vies més importants de Barcelona. Ho és per la seva ubicació al centre de la ciutat i per l’evolució que ha viscut, que l’ha convertit en l’avinguda del luxe i en un punt de referència del turisme d’alt standing. Fa 200 anys que existeix i ja fa dos anys que es va començar a celebrar el seu bicentenari.
Per retre homenatge a aquest famós carrer, l’Ajuntament hi ha anat celebrant esdeveniments els dos últims anys amb el suport de l’Associació del Passeig de Gràcia i la Fundació Barcelona Promoció. La darrera novetat es va estrenar el 14 de juny a davant del Palau Robert, a la cruïlla amb la Diagonal. Es tracta d’una escultura commemorativa dels 200 anys del passeig de Gràcia que ha fet l’artista barceloní instal·lat a Nova York Lluís Lleó, titulada Pink Barcino. Està feta de pedra, pesa prop de 8 tones i fa tres metres d’alçada. La previsió és que hi sigui fins al gener, però no es descarta que s’hi quedi definitivament.
Lleó explica que, quan li van proposar fer l’escultura, de seguida va pensar a fer una obra que posés en dubte “la verticalitat i horitzontalitat de les escultures actuals” amb la idea del plànol de l’Eixample com a base. “És un disseny únic que tothom identifica i que amb la Diagonal tallant la ciutat queda molt bé”, diu. A més, l’escultura ha generat impacte pel color rosa amb què està fet. “He agafat el rosa perquè sorprèn, és el color que a ningú li agrada, però que en secret sí, i també perquè és el color de la moda, dels pastissos, de l’alta costura, del Saló Rosa, del passeig de Gràcia”, explica.
La història del passeig
Tornant a la història del passeig de Gràcia, l’historiador i autor del llibre Els amos del passeig de Gràcia, Rafa Burgos, repassa per aquesta publicació l’evolució de la via. D’entrada, Burgos explica que no va ser fins al Trienni Liberal d’entre el 1820 i el 1823 que es va començar a “embellir” el carrer. “Van començar a posar arbres i a construir els edificis modernistes que avui encara veiem”, afirma.
En aquest sentit, l’historiador explica que el passeig ha estat sempre un “espai burgès”. “Es construïa per veure qui feia la casa més espectacular, era un carrer per lluir-se i passar amb els carruatges”, comenta. Per acabar convertint-se en el carrer del luxe que és ara, els Jocs Olímpics del 1992 hi van influenciar molt. “Va tornar a revifar el fet de ser el carrer de les botigues de luxe que havia estat abans amb productes locals, però ara ho és amb les marques internacionals”, explica Burgos.
L’historiador acaba dient que el passeig de Gràcia és el “quilòmetre zero de la gentrificació” per les característiques de luxe que té i que en el futur ho continuarà sent per l’arribada de més turisme.
