Gèneres de Punt La Torre: honestedat rere el taulell

Més d’una vegada, Artemi Carreras Jaumà havia rebut a la botiga una capsa que, per error, en comptes dels sis mitjons esperats, en contenia set. Un de regal. “Què faràs?”, li havia demanat el seu fill, Artemi Carreras Bartrolí, en una d’aquestes ocasions. “Doncs ara telefonaré a la fàbrica perquè ens el facturin”, havia respost el pare, després de treure el mitjó extra de la capsa i “marcar-lo” pertinentment. Per a Carreras Bartrolí, aquesta anècdota reflecteix el tarannà del seu pare i la manera de fer honesta que ha regit sempre a Gèneres de Punt La Torre. Potser per això fa 123 anys que la botiga funciona.

Daniel Carreras Jubert, l’avi de l’actual propietari, va obrir el negoci l’any 1900. Dues dècades abans havia quedat orfe de pare i de mare quan només tenia tretze anys, i havia anat a buscar feina a la botiga de gènere de punt de Salvador García Torregrossa. El noi va demostrar tenir talent per al comerç i, al cap de vint anys, l’empresari li va dir que obriria una altra botiga, també de roba interior, a la cantonada de la plaça Universitat amb la ronda Sant Antoni, i que volia que ell se’n fes càrrec. Dit i fet. Així va començar la història de La Torre, que porta aquest nom en honor al senyor Torregrossa.

Aquest i molts altres detalls s’expliquen al llibre Històries a quatre temps, escrit per Artemi Carreras Bartrolí i publicat el desembre de l’any passat. Bartrolí, tercera generació del negoci familiar, va voler recollir en aquest llibre els records que havia sentit tota la vida en boca del seu pare perquè no quedessin en l’oblit. També hi va recollir la seva experiència i la de la seva filla, Mònica Carreras Mèlich, que continuarà amb la botiga. El títol del llibre, doncs, fa referència a aquestes quatre generacions que han mantingut el negoci viu fins ara (tot i que també són una picada d’ullet a la passió per la música de l’autor).

Quatre generacions entregades

El relleu generacional és motiu d’orgull per a Bartrolí, sobretot perquè s’ha produït de manera natural. “Quan va arribar el moment de decidir el meu futur, de triar entre la música i la botiga, el meu pare em va deixar clar que podia fer el que volgués, que no estava obligat a continuar amb el negoci”, rememora. Això, admet, no només li va donar tranquil·litat, sinó que va acabar de decantar la balança a favor de la botiga.

Seguint l’exemple del seu pare, ell també va donar llibertat a les seves filles, però una d’elles s’ha anat convertint en el present i el futur de l’establiment. “La Mònica havia estudiat una altra cosa, però al cap d’un temps, sense dir-me res, va començar a venir”, diu, dibuixant un somriure. Ella també ho recorda així, com un procés. “Ha anat passant el temps i m’agrada, m’agrada molt ser aquí”, reconeix aquesta jove de 31 anys. “La botiga és com casa nostra, llavors sempre estem pensant coses perquè vagi bé i ens fa il·lusió quan l’encertem”, afegeix. El seu pare ho té clar: “Ho porta a dins”.