Una imatge antiga de la Central Vilanova. Fotos: Arxiu Històric del Fort Pienc
Al xamfrà de l’avinguda de Vilanova amb el carrer de Roger de Flor, hi ha un edifici modernista que crida l’atenció de tothom que hi passa per davant des de fa més de 125 anys. Es tracta de l’antiga Central Catalana d’Electricitat, també coneguda com a Central Vilanova, projectada per l’arquitecte Pere Falqués i Urpí a les acaballes del segle XIX. Catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local, aquest edifici no només és un símbol del passat industrial de la ciutat, sinó que també és un exemple de com s’ha de gestionar el patrimoni. Així ho considera Toni Vilanova, president de l’Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic (AADIPA), del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.
Però anem a pams. En primer lloc, cal entendre quina és la importància d’aquesta construcció. L’any 1897, la Societat Central Catalana d’Electricitat va decidir edificar una central tèrmica a l’Eixample. En aquell moment hi havia un altre edifici d’aquesta mena a la ciutat, la central de les Tres Xemeneies del Paral·lel, de la qual ara només en queden, efectivament, les xemeneies. Així, la Central Catalana d’Electricitat “és l’únic edifici d’una central elèctrica que es conserva a Barcelona”, remarca Vilanova. “Aquest és el principal valor de l’edifici”, afegeix, sense deixar de lamentar que la xemeneia d’aquesta central, de seixanta metres, fos enderrocada el 1961.
El president de l’AADIPA també destaca el valor arquitectònic de la Central Vilanova, un edifici “eclèctic” projectat per un arquitecte “molt rellevant per a la ciutat” i amb una ubicació privilegiada, un xamfrà de l’Eixample. Per a Vilanova, aquesta obra de Falqués i Urpí és representativa de “l’arquitectura del ferro”. “Està feta amb pedra de Montjuïc, maó ceràmic i ferro. Els tres elements han estat treballats per ser vistos, són visibles des de l’exterior”, explica Vilanova. A més, considera que és un edifici que es podria equiparar amb altres centrals tèrmiques urbanes que van aparèixer a les grans ciutats europees en el tombant de segle. “Tenim la sort de disposar d’un edifici d’aquest tipus”, reconeix.
Un exemple de preservació
L’any 1977, Hidroelèctrica de Catalunya, la propietat de la Central Catalana d’Electricitat en el moment, va aturar l’activitat de l’edifici. “Aleshores el dubte era si conservar-lo o enderrocar-lo”, diu Vilanova, que celebra que s’apostés per la preservació i restauració. En aquells anys, recorda, els primers ajuntaments democràtics havien començat a fer-ho amb edificis públics, però no era habitual que es fes des del sector privat. “Aquest és el primer edifici industrial que preserva l’estètica original que ha estat restaurat i rehabilitat per iniciativa privada”, subratlla. I això no és tot. Vilanova aplaudeix l’ús actual de l’edifici com a espai de divulgació sobre electricitat, sota el nom d’Espai Endesa. “Està al servei de la ciutat per fer-hi actes i hi ha plafons que n’expliquen la història, i la intervenció ha estat molt respectuosa”, conclou.
