La Casa Trinxet, pels volts del 1904
La Casa Trinxet era una joia del modernisme català l’arquitecte de la qual va ser Josep Puig i Cadafalch, que va iniciar les obres el 1902 i les va acabar el 1904. L’any 1905 va rebre un accèssit en el concurs anual d’edificis artístics, que en aquells temps organitzava l’Ajuntament de Barcelona.
Estava situada en el número 268 del carrer Còrsega, tocant al carrer Balmes, en aquell tram en què la via fèrria de la línia de Sarrià s’endinsava cap al cantó de llevant per creuar la Diagonal i guanyar l’actual curs de la Via Augusta. La va fer construir Avel·lí Trinxet i Pujol (Barcelona, 1901 – 11 de juny de 1961), un important i adinerat empresari català, net d’Avel·lí Trinxet i Casas. Avel·lí Trinxet, a banda de conegut industrial tèxtil, era mecenes d’artistes com el seu nebot Joaquim Mir i Trinxet, pintor i autor de les pintures murals de la casa que es relacionava en l’ambient artístic d’Els Quatre Gats i acompanyava el seu col·lega Santiago Rusiñol en els seus viatges peninsulars.
A banda del seu esplèndid aspecte extern, l’interior de la casa era d’una bellesa excepcional. Hi havien col·laborat reputats artesans de l’època com Gaspar Homar (decoració interior), Manuel Ballarín (forja), Eusebi Arnau (escultures de pedra), Josep Maria Barnadas (columnes de pedra i capitells florals), Alfons Juyol (escultures de fusta), a banda del ja citat pintor Joaquim Mir i Trinxet, que en acabar les obres hi va instal·lar el seu estudi de pintura a les golfes.
Als anys 60, la constructora Núñez i Navarro la va comprar per trenta milions de pessetes per construir-hi un bloc d’oficines. De res van servir les campanyes de sensibilització i conservació patrimonial per a salvar l’edifici fetes des d’un sector d’artistes i intel·lectuals que demanaven l’adquisició de l’immoble per part de l’Ajuntament i la instal·lació d’un museu del modernisme.
En aquest sentit, i amb la connivència de les autoritats franquistes de l’època amb l’alcalde Porcioles al capdavant, la Casa Trinxet es va enderrocar l’any 1967. Uns anys més tard, la mateixa constructora ho va tornar a intentar amb la Casa Golferichs, sortosament sense èxit.
No se saben exactament els motius pels quals la família es va vendre la Casa Trinxet, però, dissortadament pel patrimoni barceloní, ni els hereus, ni el constructor, ni les autoritats municipals no van demostrar cap consciència urbanística, ni sensibilitat cultural, ni formació humanista. I sí avidesa, segurament degut a la galopant febre especulativa.
Foto: Viquipèdia
per Santi Capellera i Rabassó
