Ferran Escoda i Estanislau Vidal-Folch durant la xerrada sobre Últims dies a l’Eixample. Foto: Línia Eixample
Hi havia moltes ganes de parlar amb el Ferran Escoda. L’auditori de l’Espai Línia es va omplir el passat 30 de novembre de gom a gom –veïns i lectors– que volien parlar amb ell sobre la seva darrera novel·la, Últims dies a l’Eixample, editada per La Magrana, on explica, d’una manera còmica, però transcendent, el declivi d’un barri i d’una manera de viure.
Precisament, la de molts dels assistents que es van congregar en un acte de l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample i la Biblioteca Sofia Barat.
Canaletes i estudis
Sobre l’escenari, acompanyant Escoda, hi havia un bon amic, el crític literari Estanislau Vidal-Folch, que va dirigir l’acte. Primer va repassar l’obra literària de l’autor i després va assumir el repte de descobrir l’entrellat dels Últims dies a l’Eixample mentre Escoda, amb la seva timidesa, mirava de treure ferro als elogis. Un gran repte per al crític perquè, tot i que el llibre és una gran exageració amb finalitats còmiques, és ple de veritat. El protagonista, en Deulofeu, és “un resistent a l’Eixample”, com diu Escoda. Fill d’una nissaga que es va enriquir fabricant bicicletes, després de tota la vida a l’Eixample, ara veu com el seu barri es transforma i perd la seva identitat.
Però, Escoda, es nega a identificar-se totalment amb Deulofeu i també reivindica que la història va més enllà de l’Eixample: “Jo volia construir una persona angoixada en un espai urbà. I quin de millor que el meu mateix entorn, en el qual he viscut els últims vint anys i on he anat detectant uns fets que m’han anat alarmant i que, com el protagonista, tampoc no els acabo de pair”. Últims dies a l’Eixample és la història d’algú que no s’adapta als canvis, una mica perquè no en sap, i una mica perquè no ho vol. “El llibre no està pensat originalment per a la reflexió”, avisa Escoda. “Però si fa reflexionar algú, llavors l’objectiu estarà complert”, afegeix.
Massa semblances
L’autor refusa qualsevol semblança amb la realitat, però Vidal-Folch, molt murri, va anar recordant tot d’elements literaris molt reals. Emprenedors que volen fer hotels, imperis familiars que s’enfonsen, obrers que enderroquen parets mestres per error, turistes per tot arreu… I, de fons, una administració que regula d’una forma molt estranya. En qualsevol cas, un missatge d’optimisme d’Escoda: “En Deulofeu no és optimista, però jo sí. Estic convençut que el barri serà habitable per a tots, si no ens expulsen abans, és clar”.
