La diversitat afectiva, sexual i de gènere ha d’estar present en les primeres etapes educatives. Foto: Pexels
“I què, Marta, t’agrada algun nen de la classe?”. La pregunta aparentment innocent de la tieta ressonarà uns dies al cap de la Marta, que es plantejarà si és normal que li agradi la seva amiga Paula. A una altra llar, el comentari d’un veí –“tan maca que ets i sempre vas vestida com un homenot”– entristirà en Marc, que decidirà esperar uns dies més a demanar a casa i a l’escola que li diguin Marc, i no pel nom que s’entesten a repetir-li.
Aquests exemples ficticis reflecteixen la realitat que han experimentat els infants del col·lectiu LGBTI al llarg dels anys i que encara no ha desaparegut. Tot i que semblin comentaris sense importància, són les primeres alertes que la societat envia a aquests nens i nenes per fer-los saber que són diferents. I que això els portarà problemes.
Per capgirar aquesta situació i garantir que els infants LGBTI creixin en llibertat, cal abordar la diversitat afectiva, sexual i de gènere des de les primeres etapes educatives. Per això, el programa de l’Orgullosa que l’Ajuntament ha desplegat aquest any a tots els barris ha inclòs també propostes infantils. Una d’elles es va fer dilluns a la Biblioteca del Fort Pienc: la sessió de contacontes Som de colors, a càrrec de l’actriu Sol Galatró.
La importància dels referents
Els contes acostumen a ser les primeres ficcions que coneixen els infants i, per tant, són els seus primers referents. Precisament, tenir referents és clau per al desenvolupament d’aquestes criatures, tal com assegura la Guia per a la comprensió i acompanyament de les infàncies i adolescències diverses que ha publicat l’Associació de Pares i Mares de Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transsexuals amb motiu de l’Orgull LGBTI d’enguany.
En aquest sentit, Ana Valenzuela, presidenta de Chrysallis –una associació de famílies d’infants i joves trans–, celebra l’aparició de sèries com Heartstopper, que va ser tot un fenomen l’any passat. De fet, és una de les sèries preferides de la seva filla Cora (i de la majoria d’adolescents del col·lectiu).
Aquesta sèrie britànica no és l’únic que la Cora ha ensenyat a la seva mare. Tenir una filla trans ha convertit Valenzuela en una experta en el tema i en una activista que també aconsella altres famílies. “Es tracta d’acompanyar sense jutjar”, resumeix. En aquest punt, diu, és important deixar de banda “l’adultcentrisme” que sovint fa pensar que els infants no saben qui són o què volen.
Escoles inclusives
Les escoles, evidentment, també han d’aplicar aquests consells, si bé Valenzuela remarca que “la gran majoria de les escoles catalanes són transinclusives”. “Cada vegada tenen més ganes d’aprendre i de formar-se, fins i tot els centres religiosos”, afirma.
El professorat pot tenir un paper especialment decisiu en la infància dels nens i nenes LGBTI, perquè tenen la capacitat d’orientar l’opinió de la classe. “Quan un infant comença a fer el trànsit, els docents han de transmetre al grup que això s’ha de respectar. De la mateixa manera que s’ha de respectar l’expressió de gènere i l’orientació sexual de tot l’alumnat”, explica Valenzuela.
Aquí s’atura per matisar que no és el mateix el gènere que l’expressió de gènere, i que un nen cis pot portar faldilla sense que això signifiqui que vulgui fer el trànsit i que s’adrecin a ell en femení. En definitiva, cal escoltar els infants i fer-los costat en tot moment, i ensenyar la resta del grup a ser respectuosos. “El professorat els ha de fer entendre que la diferència en cap cas és un problema, sinó una aportació”, afegeix Valenzuela.
D’altra banda, la presidenta de Chrysallis recorda que sempre hi ha hagut docents del col·lectiu LGBTI, però que abans molts no ho deien per por a no ser acceptats. “Ara ja no se n’amaguen, i esdevenen també referents per a l’alumnat”, destaca. Per a Valenzuela, tenir aquests exemples d’adults del col·lectiu que “tenen vides plenes, feina, família i amics” contraresta els relats mediàtics sobre el col·lectiu, i especialment sobre les persones trans, que tendeixen a una “visió dramàtica”.
Tot plegat indica que, com a societat, anem pel bon camí, malgrat que encara quedi molta feina a fer.
