Una voluntària de No Más Invisibles entrega el sopar a una persona sense llar al passeig de Picasso. Foto: Línia Eixample
“És el primer que mengem en tot el dia”, reconeix un home de 57 anys acompanyat del seu fill de 22. Tots dos seien aquest vespre a un banc del passeig de Sant Joan quan se’ls han acostat la Pilar, la Nikole i la Judit preguntant-los si necessitaven alguna cosa de menjar. Els dos homes han respost que sí amb timidesa i, de seguida, les voluntàries els han donat dues bosses amb sopar calent, postres i aigua, a més de coberts i tovallons. Després d’una breu conversa amb una barreja de castellà, anglès i molta gesticulació, els seus camins s’han separat. Però potser es tornaran a veure la setmana vinent.
Aquestes tres dones que reparteixen desenes de racions de sopar són voluntàries de No Más Invisibles, una entitat fundada per María Belén Briano i Jorge Zingoni a principis de 2021. En aquella època, feia uns mesos que tots dos havien començat a ajudar persones sense sostre pel seu compte. Quan es van adonar que tenien projectes individuals molt similars, van decidir unir forces.
“Jo tenia muntada l’estructura a nivell culinari, però em faltava la part de difusió i comunicació”, admet en Jorge. Ell és xef i, arran de la pandèmia, es va quedar sense feina. “Aleshores em vaig preguntar: per què no faig allò que sempre he volgut fer però que mai he pogut per falta de temps?”, recorda. Dit i fet. Primer agafava la bicicleta i repartia entrepans entre les persones sense llar que trobava pel carrer, i després va anar “perfeccionant” aquella idea.
Així és com va passar a fer àpats gourmet, com quan treballava al restaurant, mirant d’adaptar-se sempre a les necessitats dels seus comensals. Per exemple, fa servir ingredients tous, perquè sap que alguns tenen problemes bucodentals, i prescindeix de la carn de porc, perquè sap que molts són musulmans.
Feina de formigueta
Actualment, No Más Invisibles entrega uns 200 àpats a la setmana. Els prepara en Jorge a la cuina de casa seva, que té dos fogons i un forn, i els reparteix un equip heterogeni de voluntaris i, sobretot, de voluntàries.
El xef Jorge Zingoni, cofundador de No Más Invisibles, parlant amb la Pilar, voluntària del projecte. Foto: Línia Eixample
La Delfina va conèixer la iniciativa per Instagram i li va ensenyar a la seva amiga Carolina. “Tots tenim un parell d’hores a la setmana per ajudar algú”, opina aquesta última. Amb aquesta mentalitat, les dues joves assisteixen sovint al pis del carrer Aragó, 347, on l’entitat té la seu. Allà recullen les racions i agafen la bici per arribar fins a la zona que tenen assignada.
La Pilar, en canvi, surt a repartir a peu, ajudant-se del seu carro de la compra. És de les més veteranes i l’experiència se li nota. Sap deixar els prejudicis a banda i detectar qui necessita menjar calent, però també qui necessita xerrar una estona o fins i tot una abraçada.
“Aquest projecte és molt més que donar menjar”, resumeix en Jorge. I només cal acompanyar la Pilar, la Nikole i la Judit en una de les seves sortides per comprovar-ho. En arribar al passeig de Picasso, una de les zones on dormen més persones sense llar, comencen a entregar racions a tort i a dret. En alguns casos, ho fan de manera sigil·losa per evitar molestar els que ja dormen. “Al carrer costa molt agafar el son i és important no despertar-los”, apunta la Pilar. En canvi, quan troben algú amb ganes de parlar, els donen conversa encantades.
L’Andoni, el Santi i l’Adam en són un exemple. Tots sis ja es coneixen perquè es veuen cada setmana i tenen confiança per fer-se bromes. També s’expliquen com els ha anat el dia, comenten l’actualitat –a un d’ells li preocupa la caiguda de Credit Suisse– i comparteixen les seves inquietuds, com la voluntat d’escriure un llibre que té l’Andoni.
Voluntàries i usuaris del projecte No Más Invisibles al passeig de Picasso. Foto: Línia Eixample
A l’espera d’una empenta
La força de voluntat dels creadors i les voluntàries és el motor de No Más Invisibles. La seva benzina són les donacions que reben tant de particulars com d’empreses i entitats, i les col·laboracions amb fundacions com Áurea o Alcántara (dels futbolistes Thiago i Rafinha). Però necessiten una empenta.
“Volem aconseguir una subvenció d’alguna institució, perquè ara amb prou feines arribem a cobrir despeses”, assegura en Jorge. Aquest cuiner està convençut que, amb més recursos, podrien fer almenys 400 àpats per setmana, duplicant així la xifra actual. “Ho intentarem”, afirma. I és fàcil creure-se’l.
