Les Cases Marfà (Alí Bei, 27-29) retratades per Núria Llimona. Foto cedida
“Una exposició de la pintora Núria Llimona obre a Barcelona un cicle de recuperació de la memòria femenina”. L’any 2004, el digital VilaWeb escollia aquest titular per fer-se ressò de la que seria l’última mostra de l’obra de Núria Llimona en vida seva, al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison. Gairebé vint anys després, però, encara cal reivindicar artistes com ella per evitar que caiguin en l’oblit. És el que han fet els periodistes Jordi Bes i Aure Farran en el seu llibre La Catalunya dels artistes (Viena Edicions, 2023), en què dediquen un capítol a Núria Llimona i al paisatge que va ser protagonista tant de la seva vida com de bona part de la seva obra: l’Eixample.
Filla petita del pintor Joan Llimona i neboda de l’escultor Josep Llimona, va néixer l’any 1917 al número 42 de Roger de Llúria, a la Dreta de l’Eixample. El barri i el districte sempre van ser casa seva, i així ho va reflectir a través del seu art. “Es desplaçava per l’Eixample amb els seus estris i pintava in situ les façanes”, explica Jordi Bes, que s’ha endinsat en la figura de Núria Llimona i n’ha esdevingut un admirador. “És l’artista que ha retratat millor l’Eixample”, afirma.
Un llegat amagat
Tenint en compte això, costa d’entendre que aquesta pintora no sigui més coneguda actualment. Per a Bes, hi ha diversos motius que ho expliquen. D’una banda, el fet de pertànyer a una família d’artistes tan reconeguts com els Llimona pot haver-la relegat a un segon pla. De l’altra, moltes de les seves obres han anat a parar a col·leccions particulars i això ha amagat el seu llegat. En el seu dia, relata Bes, els seus quadres s’exposaven en galeries i la gent els comprava per tenir-los a casa. “I allà s’han quedat, passant de pares a fills”, lamenta. De fet, ell mateix no va tenir accés a cap original de l’artista mentre escrivia el llibre.
A aquests dos factors, s’hi suma un tercer: la manca de reconeixement de les dones artistes durant la postguerra, que en el cas de Núria Llimona segurament s’agreuja per la seva manera de viure en llibertat. “En aquell moment devia trencar esquemes. Es va dedicar a la pintura en cos i ànima, sense casar-se ni tenir fills”, destaca Bes, afegint un detall: la seva família era “d’arrels profundament catòliques”.
Amb tots aquests ingredients, queda clar que la de Núria Llimona és una figura que cal recuperar. Perseguint aquest objectiu, en el marc de la Setmana del Llibre en Català, Jordi Bes i Aure Farran van organitzar una ruta per l’Eixample aturant-se en els punts que va retratar la pintora, una contribució al deute pendent que tenen el districte i la ciutat amb ella. “És important estudiar-la i divulgar-la, perquè mereix ser coneguda i reconeguda”, conclou Bes.
La Casa Llopis Bofill (València, 339), retratada per Núria Llimona. Foto cedida
