Els viatges de Patrícia Costas

“M’identifico amb la Mafalda, el personatge de Quino, perquè en el meu petit món també lluito contra el desencant i la manca d’educació i valors de la societat. Cada cop soc més educada i no permeto segons quines coses”, proclama Patrícia Costas (Barcelona, 1972). Té tanta energia i és tan espontània que al primer minut de conversa ja hem rigut unes quantes vegades. El bàsquet és la seva pissarra per formar i la seva gran passió.

Com a bona formadora, Costas sap que cada persona té el seu propi temps, evolució i maduresa. “Si parlen de millors i pitjors, els dic que l’única bona soc jo!”, explica, entre riures, la directora tècnica i responsable de l’escola de bàsquet del Col·legi Lestonnac. No vol que s’obsessionin amb els resultats, “perquè, amb el temps, l’únic que et quedarà seran les amistats”, i sí que tinguin clar que són un equip: “Han de passar-se la pilota perquè tothom gaudeixi i aprengui. Si algú a mini destaca molt, no li deixo fer 40 punts. I, és clar, vull que sàpiguen que equivocar-se és normal. Forma part de la vida i del creixement personal”.

“Ricky Rubio és humil, tenaç i generós”, diu Costas, directora tècnica del seu campus

A Ricky Rubio el va conèixer en la seva etapa com a delegada a la selecció espanyola i després el va entrenar al cadet A del Club Joventut Badalona, quan era ajudant de Marc Calderón. “Ara continuo veient aquell nen ple d’il·lusió i no pas un divo. Ricky és humil, tenaç i generós, i sempre vol ajudar. El noto animat amb la seva lesió. No té pressa per al seu retorn a les pistes. Vol fer-ho en condicions òptimes”, descriu l’entrevistada, que és la directora tècnica del Campus Ricky Rubio.

Segur que Costas també és un fidel reflex de quan era petita. “Era una nena molt mogudeta i obedient” que va estudiar al Col·legi Lestonnac, on es va iniciar al bàsquet. “Ens ho passàvem de meravella i diria que guanyàvem més que perdíem…”, rememora l’eixamplenca, que ara viu al Carmel.

“Observar és brutal… Pots aprendre de tothom i en qualsevol moment”, defensa. En la seva etapa com a delegada de les seleccions espanyoles no perdia detall del treball de tècnics, fisioterapeutes… Malgrat que va anar al Mundial sots 19 de Túnez amb Sílvia Domínguez, Anna Cruz o Itziar Germán, gairebé sempre va ajudar en competicions de sots 12 a sots 15. “Com a delegada aprens contínuament perquè has d’organitzar viatges, parlar diferents idiomes, intentar que a ningú li falti res… Realment no t’atures mai”, descriu Costas, que al cap sempre té moltes idees.

Quan era infantil, va fitxar pel Club Esportiu Hispano Francès, que en aquell moment tenia la seva seu a Gràcia i comptava amb una secció de bàsquet femení de referència. El primer equip va competir a Europa (Copa Ronchetti), i a Primera Divisió, l’actual Lliga Femenina. Quan Costas va entrenar-se i jugar algun partit amb el sènior, el grup estava a Primera Divisió B, l’equivalent a la Lliga Femenina Challenge. “El pas de júnior a sènior era difícil perquè l’equip tenia grans jugadores”, reconeix l’entrevistada, que el curs següent va marxar al CB l’Hospitalet.

“Observar és brutal; pots aprendre de tothom en qualsevol moment”, apunta

“Rosa Maria Montserrat, Gemma Roura… Érem un equip en el sentit més ampli de la paraula i ens dirigia un gran entrenador com l’Enric González, que va ser qui va apostar pel meu fitxatge”, celebra Costas, que només va jugar dos anys al club perquè l’entitat, segons explica el periodista Enric Gil al llibre Que lluny ens ha portat! 75 anys del Club Bàsquet l’Hospitalet, va cedir els seus equips femenins a l’Associació Esportiva Centre Sanfeliu (AECS).

La barcelonina va aterrar al SESE, on primer va ser jugadora del primer equip, després va entrenar un cadet masculí, i, finalment, va debutar com a directora tècnica: “Hi tinc records fantàstics. El SESE és un club familiar on es treballa molt bé i treuen jugadors i jugadores”. Més tard, va tornar Club Esportiu Hispano Francès, en aquest cas com a ajudant del Primera Divisió B i va dirigir una temporada un cadet, i una altra, un júnior preferent. Dos anys a la Penya i, de nou, als seus orígens: al Col·legi Lestonnac. Costas és ara vocal de la Federació Catalana de Basquetbol en l’àrea d’escoles de bàsquet i 3×3.

“Mil gràcies per una conversa en què m’has fet viatjar en el temps. Realment m’omple transmetre valors a través del bàsquet, anar a les pistes i retrobar-me amb moltes persones, i entrenar els nens i nenes de pares i mares a qui vaig dirigir…”, agraeix Costas, que podria escriure un llibre sobre els aprenentatges i anècdotes que li ha regalat l’esport de la seva vida.