Santi Giménez és autèntic

“Escrivint em sento força segur, però, fora de la meva zona de confort, amb la novel·la Hombres de papel, ho he passat fatal. Estava convençut que el resultat seria lamentable i que faria el ridícul”, confessa Santi Giménez (Barcelona, 1968), que es va veure obligat a deixar el text un temps en un calaix.

El seu malson no s’ha complert. La història, àgil, reflexiva i amb algunes escenes surrealistes, t’atrapa des de la primera frase i no seria recomanable llegir-la en una biblioteca perquè provoca contínues riallades. Giménez ens convida al retrobament de tres antics periodistes (Azco, Collins i Spock) a Benidorm, l’escenari d’una festa grossa que s’acaba convertint en una oportunitat de redir comptes contra Pascual, el malvat inepte que va tancar tres diaris en què van treballar. El càsting d’ajudants és meravellós. Tots tenen alguna habilitat pròpia.

“Volia reivindicar un periodisme que ja no tornarà, les redaccions d’alcohol i fum i de professionals escrivint a màquina, molt millor i amb més reflexió, i que intentaven canviar el món”, enraona Giménez, periodista esportiu del diari As i artífex d’Il·lustres execrables (RAC1) juntament amb Malcolm Otero, l’editor del llibre. “En Malcolm em va dir que al text li faltava humanitat i que era massa periodístic, i que havia de transmetre molt més i millor el lligam i l’estima que es tenen els protagonistes. Li vaig fer cas. Tenia raó”, reconeix l’autor, que troba a faltar més paper i redaccions físiques, millors sous, llibertat informativa… “La majoria de notícies que no sorgeixen de filtracions interessades passen per casualitat, perquè t’has trobat algú a algun lloc. Sobretot a un bar. El periodisme és i ha de ser moviment”, defensa, feliç d’exercir un ofici que li ha permès conèixer persones a qui no hauria tingut accés amb una altra professió.

Antiherois

Els tres protagonistes d’Hombres de papel són antiherois, “persones imperfectes amb bon cor i sense grans aspiracions amb qui et pots identificar”. “Qui es reconeix en el Capità Amèrica o James Bond? La gent perfecta és força fastigosa, eh!”, diu Giménez. El líder del trio, Fernando Azcona, també conegut com a Fàstic i, encara més, com a Azco, té gairebé sempre una ampolla de Johnnie Walker o unes quantes Voll- Damm, se sent “en fora de joc” i mai s’ha adaptat a cap dels canvis que ha viscut el periodisme. “És un borratxo i drogoaddicte que no torna els diners i que no seria l’exemple de bon company… Però es fa estimar”, el retrata Giménez, que s’ha inspirat en moltes persones que ha conegut. Spock [Marc Esteve] seria “el típic amic que s’enamora cada nit”, i [Albert] Collins és el més diferent dels tres: ordenat, desprèn pau i ordre, però potser també és qui més s’enganya del trio.

“La majoria de notícies que no sorgeixen de filtracions passen per casualitat”, afirma

Quan l’eixamplenc ja tenia reservat un hotel a Benidorm per triar les localitzacions de la novel·la, va arribar la pandèmia. “Volia fotre’m una bona festa i que pagués l’editorial, i vaig haver d’escriure la història fent servir Google Imatges i fotos de webs. Jules Verne, amb altres recursos, va fer el mateix sense sortir de França”, explica, divertit, aquest enamorat del diari en paper. El diari que pots olorar i obrir per on vulguis. “Als webs tot està desendreçat i barrejat, i no suporto els titulars enganyosos que no expliquen la notícia…”, lamenta.

L’entrevistat és enginyós i divertit, i podria haver estat un gran monologuista perquè té l’habilitat dels davanters que regategen en mitja rajola. “Faig certa gràcia a persones que m’aguanten, però a altres, cap. Fins abans dels 30 no m’havia vist mai graciós. M’envoltava de gent divertida, callava i escoltava”, reconeix. En unes redaccions sense mòbils ni internet, sabia que arribava Hristo Stoichkov i es dedicava “a trucar a tots els hotels de Barcelona” fent-se passar per Joan Gaspart perquè el passessin amb ell.

Amb 12 anys se sentia “un desastre” per a la majoria de coses i ja volia ser periodista. “Semblava fàcil i divertit, i em permetria escriure, viatjar i conèixer gent”, recorda Giménez, que devorava la ràdio, els diaris i la televisió, i era una petita enciclopèdia humana d’esports. Els sentia ben a prop perquè la seva mare, l’Helena, treballava a la Residència Blume. Allà, el futur reporter va conèixer moltes figures. Cap li va impressionar més que Manel Estiarte, “que em deixava sense alè amb les seves actuacions a la piscina”, José Manuel Abascal, “que em queia molt bé i era molt de poble”, i Javier Moracho, que li va regalar unes New Balance “i era l’únic a classe que les tenia”.

‘El Brusi’

Viu al seu barri favorit de Barcelona, a Sant Antoni, a prop d’on tenia la seu l’històric Diari de Barcelona, El Brusi, el mitjà on millor s’ho ha passat. Giménez gaudeix parlant amb el veïnat i es deixa “una pasta” a les parades del Mercat del Llibre Dominical. “Els llibres més cars que he comprat han estat allà, com un exemplar de Tots els camins duen a Roma, de Gaziel. Sé que no ens tornarem a mudar. A casa tinc uns 3.000 llibres”.