“No sé si ho repetirem”

No deu ser gens fàcil enraonar amb un periodista sobre allò que acabes de viure a la pista quan el cos encara és ple d’adrenalina i una muntanya russa d’emocions. Cada cop valoro més aquest esforç, sobretot en un moment tan especial com el que van viure les jugadores del CB Roser el passat 10 de maig, just després de jugar l’últim matx del curs, la derrota per 64-53 contra el Draft Gramenet, a semifinals de la Final a Quatre de la Super Copa.

Al Pavelló Virrei Amat, a Nou Barris, el torneig ha passat pàgina i el SESE i el Manresa CBF ja s’escalfen. D’aquí a pocs minuts començarà un altre duel decisiu. La vida continua mentre en un extrem del parquet les basquetbolistes del Roser comparteixen instants durs de complicitat. N’hi ha que ploren, n’hi ha que ploren i s’abracen, n’hi ha que tenen la mirada perduda i n’hi ha que es miren als ulls. Els seus testimonis ens ajuden a entendre millor com és aquest grup.

Mar Trabal s’asseu al meu costat. Més que la derrota, que també, li fa mal que el curs s’hagi acabat perquè “no tenim clar com serà la pròxima temporada i això ens espanta”. “Soc molt del Roser i m’omple haver-lo representat amb un equip així, que, en un curs molt complex, no ha deixat d’estar unit ni un sol instant”, afegeix, emocionada.

“Té un mèrit extraordinari que siguem una pinya després de patir tants moments complicats. Ens crèiem capaces de vèncer el Draft Gramenet i el tercer quart ens ha penalitzat. En tot cas, els nostres vincles són per a tota la vida”, intervé Marina Portillo.

Cops, canvis i ratxes

El conjunt del Fort Pienc s’ha mantingut unit malgrat els cops i els canvis —també a la banqueta, d’Iván Faure a Sergi Alamillo—, les lesions o algunes ratxes de derrotes —n’acumulava tres en les cinc primeres jornades i de les últimes nou cites en va guanyar tres. L’equip va saber assolir la classificació per a la Final a Quatre en un partit de tot o res contra el CBF Cerdanyola, a l’Estació del Nord i amb una excel·lent Inés Perezpayá.

El conjunt del Fort Pienc s’ha mantingut unit malgrat els cops, els canvis i les males ratxes

“Ha estat una temporada força difícil i amb molts alts i baixos que no ens han trencat perquè el grup és espectacular. No sé si l’any que ve estarem totes juntes, perquè potser alguna canvia de vida i rutina, i això fa que aquest moment sigui emocionalment més complicat de pair”, confessa Perezpayá. Per a l’alera pivot l’important és el camí i amb qui ho comparteixes, i no on et quedis. “I aquestes ties són amigues de veritat i haver viscut dues Finals a Quatre amb elles és un regal increïble”, confessa.

Empatia i generositat

Cada una té la seva personalitat i comparteix amb la resta trets com l’empatia, la generositat o la necessitat de valorar els petits grans moments. És un equip madur amb l’esperit infantil de sorprendre’s i entretenir-se amb qualsevol ocurrència fora de la competició.

“Aquest és un grup màgic i la vareta especial és de la Sere —Serena Mirat— i la Mar —Mar Trabal—, que són les referents d’un equip en què regna el bon rotllo i no hi ha cap rivalitat entre nosaltres. Si la teva companya juga més, saps que és perquè ho ha fet millor que tu i ja està. Si una cau, la resta l’ajudarem a aixecar-se”, descriu Marta Urbano.

En un altre món

Poc abans del final del partit, Urbano semblava en un altre món. Per molt que patís per dins, ha fet l’esforç d’anar a abraçar cada companya de la banqueta i ara està més tranquil·la. Quan pensa en el pròxim dimarts —en el passat 14 de maig— i assumeix que no es veuran les cares a l’entrenament ni compartiran el dia a dia durant la setmana, abaixa un segon la mirada, i, a continuació, la torna a aixecar. Somriu: “Totes som amigues i segur que continuarem la relació fora. Espero i confio que puguem tenir una segona oportunitat de jugar i gaudir juntes a la pista, i millorar aquest curs. La temporada passada a la Final a Quatre —en aquell cas, de Copa Catalunya— teníem molta pressió perquè havíem estat primeres i sense quasi derrotes a la fase regular, i ara hi arribàvem amb 11 i no en un bon moment”.

“És un equip en què regna el bon rotllo i no hi ha cap rivalitat entre nosaltres”, diu Urbano

“Tan cert és que volíem guanyar com que desitjàvem amb totes les nostres forces xalar i competir, i ho hem fet fins a l’últim moment. No sé si ho repetirem, però sí que fora del parquet continuaran les nostres aventures. A l’estiu anirem a Menorca a la casa de la Sere, i tornarem a la Copa del Rey l’any que ve, i l’altre, i l’altre… I espero que sigui així durant molt de temps”, desitja en veu alta Trabal.

Maria Pilán és una nouvinguda. És la seva primera temporada al CB Roser després de 20 cursos al CB Cornellà. Sembla que hi porti més temps. “La veritat és que tinc emocions i sentiments contradictoris, una barreja d’alegria, orgull i tristesa. Hi ha jugadores que es poden plantejar cloure el capítol del bàsquet i, alhora, tenim moltes ganes de continuar jugant perquè ens encanta aquest esport. L’equip és divertit i carismàtic. És un sentiment que t’atrapa”, enraona.

Un gran eslògan

“Maria, ‘un sentiment que t’atrapa’ podria ser un gran eslògan perquè resumeix com és aquesta família, que des que hi vaig arribar aquest curs m’han fet sentir com a casa. Totes som germanes. Ara estàvem tristes i hem dit: ‘Vinga, anem a fer una birra’”, intervé Anna Iglesias, amb un gran somriure. “Com passa en les millors famílies, a vegades ens cridem i ens empipem, però sempre des de l’amor. Me les estimo amb tot el meu cor”, assegura Urbano.