Adrià Cortegano, amb una foto seva amb el tiet Ricard. Foto: Àngels Cuesta
“El tiet sempre tenia una broma preparada, i feia i es prenia les coses amb el seu millor somriure. En Ricard Cortegano ens va deixar la nit de Cap d’Any de 2019, per un atac de cor, i no saps com el trobo a faltar…”, comparteix, emocionat, Adrià Cortegano (Barcelona, 2000), base del CB Roser.
En Ricard no fallava mai a cap partit del seu nebot i, “malauradament”, gairebé no el va poder gaudir jugant al primer equip. “Segur que estaria orgullós de mi. M’inspira contínuament per ser millor persona i jugador”, confessa l’entrevistat, nascut a la Clínica Teknon, a Sarrià, i amb un fugaç pas pel futbol al CE Sagrerenc.
El seu destí, però, seria el bàsquet, l’esport familiar, i Cortegano faria les seves primeres cistelles a l’Escola Sagrat Cor-Diputació, on també havien jugat el seu pare, Miquel Cortegano, i el tiet. L’àvia, Paquita Valls, també va ser jugadora, i l’avi, Miguel Cortegano, va estar vinculat al bàsquet.
Llàgrimes de derrota
“De petit plorava quan perdia i, per evitar-ho, intentava fer punts tota l’estona”, recorda el barceloní, que solia jugar amb els d’un any més i en un nivell de competició “no massa bo”. No era un base organitzador, més aviat assumia molts tirs, i aquest va ser també el seu paper els seus dos primers anys al CB Roser, com a cadet i a l’equip B perquè l’A estava ple quan va arribar.
A júnior ja el van posar amb els millors i va ser quan va viure “un canvi bestial”. Acostumat a tenir molta responsabilitat a la pista, va haver de guanyar-se els minuts. En el seu primer partit, a Matadepera, només en va tenir dos o tres. “Tenia por a equivocar-me i fer les coses malament bé perquè volia que l’entrenador confiés més en mi”, confessa. El tècnic era Joan Gavaldà, ara un dels seus companys d’equip. Un altre base.
Joan Gavaldà
Un dia, cap a finals d’any, Gavaldà va reunir-se amb Cortegano: “Em va demanar que continués treballant i em va assegurar que confiava en mi i sabia que podia demostrar més del que estava fent”. Paraules que el van ajudar a trobar el camí, i “explorar i explotar” el seu nivell. Dies després, en el torneig de Nadal de l’AESC Ramon Llull, va tornar a ser aquell jugador amb molta confiança que assumia la responsabilitat amb determinació.
Una seguretat que va conservar fins que va començar a doblar amb els grans. De nou, les pors de passat. De nou, una conversa terapèutica, en aquest cas amb Juan Hereza. “‘Adri, si surts a pista pensant que ho faràs malament, apostaré per un altre jugador. Has de competir amb la mentalitat de fer-ho el millor possible i mostrar les teves virtuts. Tens més nivell del que estàs demostrant’, em va dir en Juan”, recorda, agraït, Cortegano, que reconeix que la presa de decisions és l’aspecte que més pot millorar.
La confiança
Té clar que sense la confiança que li han donat els entrenadors “no hauria arribat a res”. Per això, com a tècnic, vol que els seus jugadors i jugadores confiïn en les seves possibilitats. Sempre està disponible perquè comparteixin amb ell qualsevol dubte o problema que tinguin dins o fora de la pista.
Després de dirigir diferents equips al CB Roser, l’entrevistat entrena ara un sots 25 femení a l’Associació Esportiva Escolar Escola Pia Sant Antoni (EPSA) i un mini femení a l’Escola Voramar. Gestionar les petites és complex perquè són 19 jugadores [l’any passat n’eren 14] i fa les convocatòries de 12. “Intento plantejar entrenaments i dinàmiques divertits, i que sempre tinguin una pilota a la mà perquè aprenguin les coses més bàsiques, i, sobretot, valors com el respecte”, enraona Cortegano, que com a jugador s’empipa a vegades amb el col·lectiu arbitral. Com a entrenador fa el contrari, mai es queixa de cap decisió “per donar exemple al grup”.
Estudiant de seguretat
Es retrata com un base “molt elèctric i impulsiu”, a qui el seu caràcter el beneficia i perjudica. “A vegades l’impuls em fa fer una gran defensa i altres, tirs precipitats”, confessa aquest estudiant del grau de Seguretat a l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), de Mollet. El seu objectiu és ser cap o director de seguretat.
“No puc estar més a gust al CB Roser. Som grans amics que ho compartim tot. Ens ajudem en el que calgui i celebrem els èxits personals de la resta”, exposa, orgullós, Cortegano, que té una bústia de veu al mòbil molt peculiar. Hi diu “hola!” i, just després, “adeu!”. “Quan era petit la vaig canviar i ara m’està donant problemes perquè no deixa indiferent a qui em truca per primer cop… He de solucionar aviat aquest problema…”, confessa, divertit.
