Adrià Pujol és un caçador d’identitats. Reivindica la importància que tenen els xinesos al seu barri, el Fort Pienc. La conversa la tenim a la terrassa d’un bar del passeig de Sant Joan regentat per aquests nous barcelonins. Amb el seu ritual amb el tabac de liar sembla que busqui una mica de calma.
Ets de Begur. Arribes a Barcelona el 92 i t’instal·les a Sants. A L’Eixample quan hi vius per primera vegada?
Neixo a Begur perquè era Nadal. A la casa de la branca familiar d’allà, perquè el meu besavi barceloní es va casar amb una begurenca. I la meva mare, barcelonina, es va casar amb un palafrugellenc. Quan jo neixo a Begur de casualitat, la meva família vivia al carrer Diputació, que és on visc jo ara. Quan hi torno a viure? Doncs després de compartir 10 o 12 pisos d’estudiants.
Per tant, la teva vida comença a Barcelona, a banda d’haver nascut a Begur per casualitat.
Vaig créixer al carrer Madrazo fins als cinc anys per allò dels nou-rics. Diputació era molt tronat i la família, per viure millor, canvia. El meu pare va comprar un pis a Madrazo amb Aribau, a l’Upper Diagonal que se’n diu ara. Quan tenia sis anys els meus pares es van separar i vaig anar a viure a Begur. He anat basculant.
La universitat et va fer tornar.
Amb 17 anys començo a Bellaterra i amb 18 ja era a Barcelona. Després de llogar molts pisos, l’àvia em va dir que hi havia un pis buit i em vaig instal·lar a Diputació. Fa 16 anys que hi visc.
I com s’hi troba un empordanès a l’Eixample?
Podria jugar al que juguem tots els de poble quan acabem a Barcelona, que és que no s’hi pot estar, que no sé què… Això en part és veritat. Però també és veritat que això és meravellós, és l’hòstia. Jo vull tornar a Begur, a l’Empordà, però no me’n vull anar d’aquí. Mai saps el que vols, si ser aquí o ser allà. Sempre tinc una pota a l’Empordà, de dilluns a dimecres cada setmana soc allà. Un empordanès a l’Eixample? Podria tirar de la caricatura i dir que m’ofego, però tot depèn de com estic. Els dies que estic bé això és impagable, i els que no és un infern.
Al llibre Picadura de Barcelona dius: “Soc un veí de la nova Chinatown barcelonina. El meu barri és xinès i els xinesos han tornat la vida a un barri que era mort”. Vius en una Barcelona molt nova.
Sí, perquè el Chinatown va començar a Trafalgar i ha anat pujant. Entre això i la remodelació del passeig de Sant Joan, el barri ha canviat molt. Sota la Gran Via és bonic, en canvi a sobre és horrorós. I sí, els xinesos, i també els pakistanesos, han tornat la vida al barri.
Al llibre en parles molt bé dels xinesos. Dius que són treballadors, que obren negocis… També dius que són gent que van a la seva.
A banda d’escriptor soc antropòleg i sé que tots som racistes. Hi ha gent que és bona gent i gent que no, però ho som. Però ells també. Els xinesos i jo no som diferents, perquè ells també ho són cap a mi. Fins que no hi ha hagut fills que fan d’intèrprets o mitjancers no ens hem entès. Amb la família del basar de sota a casa som amics, els fills van junts a l’escola. Però mai ho acabarem de ser del tot.
Mai aniràs a sopar a casa seva.
No, no! Impossible! Però el problema el tenim tots aquí. I si jo li dic a la senyora del basar que vingui a prendre el cafè em dirà que no. Però això també passa a Begur, als pobles. I crec que és bo que sigui així.
Sí?
És que aquesta quimera de tots junts… Ens portem bé. Jo estic encantat. A cap ciutat del món on he estat hi ha problemes amb els xinesos.
“Viure a l’Eixample és angoixant però també és meravellós”
El bloc on vius, a Nàpols amb Diputació, el va fer el teu besavi el 1915.
Sí, per 100.000 pessetes. El besavi era comptable i llavors aquesta zona no estava urbanitzada. Va comprar el solar més barat que va trobar, que en aquell moment era molt lluny de la seva Eixample. Vivia a Rocafort amb Mallorca. La besàvia, senyora rica de Begur, tenia diners i finques a Barcelona. Van aixecar el bloc i es van guardar el principal. Quan ho escrius, la gent es pensa qui sap què però és un bloc rònec, a la part obaga, ha quedat encaixonat… I ara jo visc a l’àtic.
Van començar una nota etapa de la vida on tu ara vius.
Van tenir un fill, el meu avi, que es va enamorar de l’àvia, que vivia a davant en una quadra de cavalls. L’àvia ve d’on ara hi ha la pastisseria Armengol. Abans hi havia transportistes, carros i cavalls. L’avi s’enamora de l’àvia perquè la té al davant. És bonic i molt popular.
I ara, vaig veure en una entrevista, tens un terrat magnífic.
El vaig fer, no em fa res dir-ho, quan va morir l’àvia, perquè ella no volia que s’hi fes res. El terrat era impracticable, d’aquests de terra asfàltica. Vaig demanar una hipoteca i el vam fer. A la meva dona li vaig dir: “O tenim una sortida o jo em moro”. Soc empordanès. Què és això d’estar tancat tot el dia?
Ara tens el terrat però a Picadura de Barcelona parlaves de “la reiteració de viure enxubats”. Et provoca angoixa l’Eixample?
Totalment. Mira, una de les coses que més em neguiteja és quan porto la filla petita cada matí a l’escola, a Glòries, i no la sento quan anem pel carrer. No podem xerrar.
Pel que dius, viure a l’Eixample marca. Com condiciona el fet de viure-hi no sent barceloní?
Viure a Barcelona és viure a l’Eixample. La sensació és d’orgull. Que no em vingui un de Sants, o de Galvany, a dir-me que viu a Barcelona [riu]. Però tot és simbòlic, eh. Què implica? La sensació d’estar al rovell de l’ou, amb els seus avantatges i inconvenients.
I la identitat de la gent de l’Eixample quina és?
És diàfana. El prototipus d’eixamplí d’aquesta zona, el de l’altra banda és diferent, és el d’una dona gran jubilada, de classe popular i catalaníssima. Aquest és l’eixamplí paradigmàtic. Després n’hi ha un altre, que és el senyor de cultura però grisenc. I no hi ha relleu generacional. La identitat basada en el barri ja no té cap sentit.
“A l’Eixample no hi ha avinenteses. I els urbanistes s’agiten”, has escrit. A què et refereixes quan dius això?
L’Eixample original estava molt ben pensat però l’Eixample resultant és un nyap. No hi ha els patis d’interior d’illa, el volum de trànsit humà i rodat que ara absorbeix l’Eixample no és pel qual estava pensat, tot i que encara aguanta… Per això dic que els urbanistes s’agiten per mirar d’arreglar un nyap amb un altre nyap. Un exemple: la plaça del Fort Pienc va guanyar un premi i és un femer.
Pel que dius, el seu disseny limita qualsevol transformació.
És que no hi ha manera. Bé, només es pot si fan la superilla.
Tu has dit que l’Eixample hauria de ser tot una superilla.
És que no ho dic jo, ho diuen totes les capitals europees, que han tancat el centre i això és el centre. No cal tancar-ho tot però és que ara Diputació, Mallorca, Aragó, València… són autopistes. L’ús del cotxe a Espanya és tercermundista.
