Cada cop són més els col·lectius que lluiten per evitar que les darreres zones verdes quedin envaïdes pel ciment. Foto: Pau Massip

Els darrers anys els moviments ciutadans amb motivacions mediambientals han crescut de manera exponencial a l’àrea metropolitana de Barcelona. Es tracta de lluites que responen a una precarització cada cop més gran de la vida en els entorns urbans, després de la crisi econòmica del 2008.

Volen carrers sense cotxes, un aire més net, el mar més blau, espais verds, poder passejar per la natura, menys blocs de pisos, menys ciment, menys residus… Són moltes les motivacions que hi ha darrere dels col·lectius veïnals que lluiten pel medi ambient i que els darrers anys s’han multiplicat a l’àrea metropolitana.

Podrien semblar moviments circumstancials. La resposta al malestar creixent per la contaminació que hi ha a Barcelona i la seva rodalia. I en certa manera ho són. Les circumstàncies contra les quals lluiten no són trivials: un 43% de tota la població de Catalunya viu en el 2% del territori català, cada any hi ha 1.000 morts prematures per la contaminació i les platges del litoral han perdut el 80% de la sorra.

Ara bé, aquestes lluites van molt més enllà. Si fa una mica més de cinc anys estaven disseminades pel territori, ara comencen a articular-se geogràficament, i cal preguntar-se si en un futur veurem néixer un fenomen contestatari ecologista metropolità. No és forassenyat si pensem que alguns col·lectius ja actuen sota un mateix paraigua territorial. És el cas de SOS Baix Llobregat, una coordinadora que agrupa una cinquantena d’entitats d’aquesta comarca.

UNA METRÒPOLI TRINXADA
“La zona metropolitana és un territori cada cop més atapeït i trinxat, i això ha fet augmentar els conflictes socials”, explica l’ambientòleg i doctor en Ciències del Mar Marc Cerdà. Segons aquest expert, que també és integrant de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic, l’àrea metropolitana és un territori que “creix de forma insostenible consumint espais naturals”. Així, el problema mediambiental a Barcelona i la presència de moviments de resistència té a veure amb el model d’ordenació territorial de Catalunya: una zona metropolitana molt poblada i un territori interior buidat.

“Tot el que no vol Barcelona es col·loca al seu pati del darrere: la rodalia”

En aquest sentit, l’àrea metropolitana també presenta unes característiques concretes que han fet aflorar els moviments de lluita pel territori. “Som el pati del darrere d’una gran ciutat europea”, explica Jaume Grau, d’Ecologistes en Acció i de SOS Baix Llobregat. “Tot allò que no cap a Barcelona es col·loca a la rodalia”, afegeix. És la lògica del centre i la perifèria de la qual parla Cerdà: “Hi ha una situació de vassallatge dels municipis respecte a la capital”.

CRISI ECONÒMICA
Moltes d’aquestes lluites van néixer pels volts del 2015, amb la recuperació macroeconòmica però no social. La manca d’imaginació de les administracions per trobar solucions al període iniciat el 2008 ha estat clau per fer aflorar els moviments veïnals. En part, la crisi es va superar amb més totxo, més pisos, més grans infraestructures i més turistes.

Ho explica Emma Núñez, de l’assemblea No Més Blocs, quan afirma que “no parem de massificar les ciutats quan hauríem d’haver escarmentat”. La seva plataforma, nascuda el mateix 2015, lluita contra el pla urbanístic impulsat per l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat i la Generalitat que té per objectiu construir 26 gratacels al barri de Bellvitge, en una de les últimes zones agrícoles del municipi.

En altres indrets, les solucions a la crisi econòmica són encara més peregrines. És el cas del pla ministerial que vol construir 28 espigons al litoral maresmenc per tal que les platges no perdin sorra. És a dir, per mantenir el turisme de sol i per evitar que els temporals destrossin les estacions de tren a primera línia de la costa. “És una obra faraònica sense cap ni peus que vol aconseguir 50 kilòmetres de platja contínua d’una amplada de 60 metres”, diu Sergi Galanó, de la plataforma Preservem el Litoral del Maresme. “Segons alguns enginyers, la nova sorra no durarà ni 4 anys”, lamenta.

No és l’única obra de mides colossals a la zona metropolitana. Al Vallès Oriental, des de fa temps, col·lectius com No ens Vendreu la Moto s’han posicionat en contra de les obres que pretenen crear un parc temàtic del motor als voltants de Montmeló i que afectaran 574 hectàrees de terreny. Potser té raó Grau quan, amb sarcasme, diu que els habitants de l’àrea metropolitana corren el risc de “quedar soterrats sota ciment”.

La incineradora Tersa és el blanc de les crítiques a la zona del Besòs. Foto: Anton Rosa

CRISI POLÍTICA
El Moviment Veïnal d’Olesa va néixer per demanar a l’Ajuntament d’aquest municipi montserratí una participació més alta en la presa de decisions pel que fa al nou ordenament urbanístic. “Vam veure que es volia construir un barri amb més de 1.000 habitatges quan a Olesa hi ha entre 700 i 1.000 pisos buits, i aleshores vam demanar més informació”, relata Carles Joani, integrant del moviment. “Tots els partits estan seguint un model de creixement que no té sentit en el context actual de crisi climàtica”, considera. Allò que en un primer moment era una lluita per “una participació més enllà de les eleccions” es va convertir, com en tants altres casos, en una lluita mediambiental.

Hi ha moviments semblants, com per exemple les plataformes contra el Parc de l’Alba de Cerdanyola del Vallès o la plataforma contra el macrobarri del Calderí a Mollet. “Molts municipis estem passant pel mateix, sigui quin sigui el color dels partits polítics que governen”, sentencia Grau.

“L’àrea metropolitana és un territori cada cop més atapeït i trinxat”

En la mateixa línia pot inscriure’s el cas de la plataforma Tanquem l’abocador de Can Mata. Aquesta iniciativa d’Hostalets de Pierola lluita per clausurar la planta de residus més gran de Catalunya, gestionada per una filial de Ferrovial. L’Ajuntament va sotmetre a referèndum si s’allargava la concessió de l’abocador durant 8 anys més i el sí va guanyar amb el 58%. “L’Ajuntament i l’empresa van fer una campanya basada en el guany econòmic que té el poble gràcies a l’abocador”, explica Roberto Martínez, de la plataforma. Els 3,3 milions anuals de beneficis representen el 40% del pressupost municipal. “L’abocador, però, ha canviat la fauna, produeix males olors i una situació de dependència econòmica”, lamenta.

CRISI SANITÀRIA
La pandèmia i el confinament han canviat la manera d’entendre les ciutats. Els mesos en què no van circular cotxes pels carrers van suposar un abans i un després per a la ciutadania. “Es va poder veure la urgència dels canvis, però quan va acabar el confinament, els cotxes van tornar”, diu Anna Pérez, de Rebel·lió o Extinció Gramenet. El col·lectiu al qual pertany va néixer el 2018 per intentar imaginar-se una Santa Coloma de Gramenet diferent. “Volem més espais verds i menys contaminació”, explica. La lluita connecta amb d’altres com la de Massa Crítica a Badalona. En paraules d’una de les seves integrants, Judit Carmona, el moviment assembleari denuncia que “la ciutat és molt cotxista” i reclama “més carrils bici i zones per als vehicles de velocitat màxima de 30 kilòmetres”.

Barberà Respira, Eixample Respira o la Revola Escolar entren dins la mateixa lògica: exigir uns municipis pacificats i amb menys pol·lució.

NI TERRA, NI MAR NI AIRE
Certament, tots aquests moviments, que només són una petita mostra de les lluites que hi ha a l’àrea metropolitana, estan tocats per les diferents crisis dels darrers anys. Ara bé, tots ells tenen un denominador comú: la crisi climàtica. Fins fa una dècada els efectes de l’escalfament global eren silenciosos, però cada cop s’han fet més evidents en les vides humanes i en el territori. En aquest sentit, els casos de Sant Adrià de Besòs i el Prat de Llobregat són els més evidents d’aquest impacte mediambiental difícil d’amagar.

“La situació ha fet augmentar els conflictes socials i veïnals els darrers anys”

Airenet és una coordinadora que va néixer fa quatre anys per protestar contra les males olors al litoral que comparteixen Barcelona, Sant Adrià i Badalona. Per entendre l’impacte d’aquelles olors que emetien diverses infraestructures al territori, el col·lectiu va dur a terme una investigació en la qual apuntava, entre d’altres, que les persones que viuen a prop de la incineradora de Tersa tenen més risc de patir càncer –un extrem, però, contradit per les administracions–. “A la zona també hi ha la central tèrmica de cicle combinat de Naturgy i Endesa, que també emeten gasos contaminants”, explica Enric Navarro, d’Airenet.

Dins d’aquesta plataforma també hi trobem Badalona Mar, un col·lectiu veïnal que denuncia els abocaments constants de residus que arriben a les costes badalonines des de la depuradora del Besòs. Segons Ecologistes en Acció, aquest és un dels punts negres del litoral català. També ho és el Prat de Llobregat, on iniciatives com Ni Un Pam De Terra lluiten per evitar que les darreres zones verdes a la ciutat quedin, com Pere Bonet diu, “envaïdes pel ciment”. “Al Prat tenim l’aeroport –que volen ampliar–, el port, les vies del tren i diferents plans urbanístics a la zona sud i nord”, enumera Bonet en una radiografia ràpida de la delicada situació que viu el municipi.

Els rius, els mars, l’aire i les muntanyes ja no són les que els nostres avis i àvies van conèixer. Tampoc les que els nostres pares i mares van heretar i, si no canvia res, seran molt diferents de les que els nostres fills i filles viuran. O potser pitjor: podran viure-les?

10,73 planetes Terra

Si tota la població mundial visqués amb el mateix ritme de vida que les persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, caldrien els recursos de 10,73 planetes Terra. Així ho confirma un estudi sobre l’anomenada petjada ecològica, elaborat per la consultora Irbis per a l’AMB. A escala catalana aquesta xifra se situa, segons un article de Joan Buades a Crític, en el 2,6.

“La metròpoli és un ecosistema devorador”. La contundent frase és de l’ambientòleg Marc Cerdà, que afegeix que “Barcelona és un forat negre que absorbeix recursos i riqueses del territori i només exporta residus”. De fet, segons algunes estimacions, la contaminació produïda per la zona metropolitana arriba fins a Osona, a uns 50 kilòmetres de distància.

De qui és responsabilitat? Es tracta d’un problema tant de ciutat com de país. “En el cas dels residus, per exemple, tenim un model lineal a tota Catalunya”, explica Cerdà. La nostra brossa, “a diferència del que succeeix a la natura”, acaba en abocadors sense reincorporar-se al cicle natural. “Com que no sabem què fer-ne, acabem cremant-la”, lamenta.

Davant d’aquesta situació s’han iniciat polítiques que tenen a veure amb la conservació d’espais naturals, algunes de les quals no haurien estat possible sense les lluites veïnals. Però fins i tot en aquest sentit hi ha una manca de planificació evident a la zona metropolitana. “Cal reordenar el territori, perquè la política d’illes de conservació no té sentit”, afirma l’ambientòleg. És necessari, per exemple, comunicar la Serralada de Marina amb Collserola. “Un ecosistema biodivers que s’entrellaça és més robust”, assenyala Cerdà per afegir que “el coronavirus és conseqüència de la pèrdua de biodiversitat a escala mundial”.

La qüestió es veu en el cas concret del litoral del Maresme. Tal com explica Sergi Galanó, de la plataforma Preservem el Litoral, s’ha perdut el 80% de la sorra de les platges i es vol recuperar a base d’espigons. “Diuen que els municipis que no ho vulguin poden negar-s’hi, però això és absurd, perquè les platges són un mateix ecosistema”, crítica. Calen, doncs, canvis estructurals que vagin des de la manera com consumim fins a la nostra relació amb l’entorn. “Són canvis profunds, molt més enllà que pensar que el teletreball ens salvarà”, sentencia Cerdà.