Jaume Mengual i la seva inseparable Laika, a La Troballa, la botiga i el taller de la Fundació Arrels. Foto: A.U.
Ha viscut trenta anys al carrer, la meitat de la seva vida, i les ha vist de tots colors. La nit que més recorda és la del 17 d’agost de 2017, després de l’atemptat de la Rambla. “Va ser l’única vegada que vaig dormir a dins del pàrquing. Normalment dormia a l’exterior, a l’entrada de vianants”, explica Jaume Mengual. Parla del pàrquing del Raval que es va convertir en casa seva durant els últims cinc anys que va passar al carrer, abans d’aconseguir finalment un sostre, a principis de 2020.
A l’entrada d’aquell aparcament va trobar, primer, un recer segur i, més tard, una família. Va començar a passar-hi les nits mentre el pàrquing estava en desús i, quan el van tornar a posar en marxa, va buscar un altre lloc on dormir per evitar problemes. Al cap d’uns mesos hi va tornar i, lluny de rebutjar-lo, els nous responsables li van oferir un petit traster on guardar les seves coses. També feien que la càmera de seguretat l’enfoqués per assegurar-se que estava bé i el despertaven cada matí, el convidaven a baixar al pàrquing amb ells i passaven l’estona plegats. “M’hi van acollir com si fos un més. Va ser la primera vegada que em va passar una cosa així”, assegura en Jaume.
Tot i que encara manté l’amistat amb el gerent del pàrquing, fa dos anys i escaig que no el veu cada dia. Poc abans de l’esclat de la pandèmia va entrar a viure en un dels pisos APROP de l’Ajuntament –edificis temporals– al Gòtic i va deixar de formar part de la llarga llista de persones que dormen al carrer a Barcelona. Actualment en són 1.231, segons el recompte anual de la Fundació Arrels. L’entitat matisa que es tracta d’una xifra “de mínims” i que en realitat n’hi ha moltes més, refugiades potser en llocs on és difícil detectar-les.
El recompte es va poder fer gràcies a més de 500 voluntaris que van passar la nit del 15 de juny als carrers de Barcelona. També ho van aprofitar per fer l’enquesta que els permet elaborar l’informe anual sobre la situació de les persones sense sostre de la ciutat. “Encara que és una enquesta llarga, no és difícil que vulguin respondre-la. Moltes de les persones sense llar se senten tan soles que, sigui l’hora que sigui, els ve de gust parlar i explicar coses de la seva vida”, comenta la Maite Bosch, coordinadora d’un grup de voluntaris i col·laboradora habitual d’Arrels.
Enlloc sense la Laika
D’aquesta soledat que esmenta la Maite en sap alguna cosa en Jaume. O en sabia, fins que la Laika va arribar a la seva vida. Aquesta gossa de tres anys –“la meva nena”, li diu ell– va amb ell a tot arreu. “És la millor companyia que puc tenir”, afirma, amb tendresa. Són tan inseparables que ell sempre ha preferit dormir al ras amb ella als peus que deixar-la sola per poder entrar a qualsevol alberg per a persones sense llar que no admetés gossos.
Per això, quan l’Ajuntament li va dir que no podria entrar a viure al pis APROP amb la gossa perquè la seva raça es considerava potencialment perillosa (cosa que costa de creure, passant una estona amb ella), en Jaume ho va tenir clar: “Si no hi entra la Laika, jo tampoc”. Va estar uns dos mesos insistint-hi, però al final tot va sortir bé i van passar el confinament junts a la seva nova llar. Als seus 62 anys, en Jaume reconeix que es troba en un dels moments més dolços de la seva vida.
“Ningú s’ho espera”
“Ningú que viu al carrer s’esperava acabar vivint al carrer”. Coincideixen a dir-ho el director d’Arrels, Ferran Busquets, i la voluntària Maite Bosch. I ho corrobora en Jaume: “La primera nit que vaig passar al ras va ser impactant, no sabia què fer ni on anar”, recorda, i admet que estava espantat.
La por és un sentiment que segurament no acaba de marxar mai quan dorms al carrer. Notícies com l’agressió a un home sense sostre que van cometre tres nois a prop de la plaça Espanya el passat dia 10, i tantes altres, generen una sensació d’inseguretat que condiciona el dia a dia. “Recordo, per exemple, un cop que vaig sentir que li havien calat foc a una dona que dormia en un caixer”, lamenta en Jaume.
Precisament, el director d’Arrels alerta d’una tendència a l’alça de les agressions que s’està començant a detectar i de la qual “caldrà fer un seguiment”. També assenyala que, malgrat que l’Ajuntament ha creat nous recursos per a persones sense llar últimament, encara són “totalment insuficients” perquè la quantitat de gent que dorm al carrer a Barcelona continua sent “molt alta”. Alhora, convida a lluitar contra l’estigma que hi ha al voltant d’aquestes persones. Des de l’experiència, en Jaume reforça aquesta idea: “Es passa molt malament al carrer, però és una autèntica escola i no m’avergonyeixo d’haver-hi viscut”.
