L’augment del preu del lloguer ha fet que compartir pis ja no sigui només cosa d’estudiants. Foto: Joan Tomàs/ACN
La sèrie Friends, que es va emetre del 1994 al 2004, ens presentava un grup de sis joves estatunidencs que rondaven la trentena i que vivien compartint pis al barri novaiorquès de Manhattan. Tot i que el programa va tenir un enorme èxit a casa nostra, no es pot dir que reflectís una realitat quotidiana de Catalunya. Els personatges treballaven en professions liberals, ja no estudiaven i seguien compartint pis.
Fins fa poc, aquí compartir pis era una experiència que s’associava als estudiants. Molts universitaris que havien nascut al territori català s’establien durant els anys de carrera a Barcelona. L’equació era clara: els sortia més a compte llogar un immoble amb els amics que haver de desplaçar-se cada dia fins als centres d’educació superior. Més econòmic i menys temps.
Amb tot, en els darrers anys, el mercat del lloguer ha canviat i aquesta opció de vida s’ha estès a altres nínxols de població. Ja no és tan complicat veure com homes i dones de l’edat dels personatges de Friends comparteixen pis. Això es deu en gran part a l’augment del preu del lloguer, que ha fet que viure en un pis compartit a Catalunya sigui ara un 25% més car que fa cinc anys, tal com indica un estudi elaborat per Fotocasa.
La ciutat més cara
Per tant, amb els preus actuals, ni tan sols la manera més econòmica d’independitzar-se és econòmica de veritat. I això es nota especialment a Barcelona, la ciutat més cara de l’Estat per compartir pis. Ho diu el mateix informe de Fotocasa, que situa el preu mitjà de llogar una habitació a Barcelona en 418 euros, però també un altre estudi recent de la plataforma Pisos.com, segons el qual aquesta xifra s’enfila als 442,4 euros.
436 euros és el preu mitjà de compartir pis a l’Eixample, el tercer districte més car
Per districtes, l’estudi de Fotocasa reflecteix que el més car és Ciutat Vella, on compartir pis costa de mitjana 468 euros al mes. El segueixen Sarrià-Sant Gervasi (amb una mitjana de 465 euros al mes), l’Eixample (436 euros), Gràcia (414) i Sant Martí (404). Per contra, els districtes més barats són Nou Barris (345 euros), Horta-Guinardó (369) i Sant Andreu (379).
Prop de la meitat del sou
El fet que l’augment del preu del lloguer no vagi acompanyat d’un increment dels salaris –més aviat al contrari– es tradueix en precarietat. Ho sap prou bé l’Andrea, una jove de 22 anys que ha de destinar la meitat del seu sou al lloguer del pis de l’Eixample que comparteix amb dues noies més. Això no li deixa gaire marge per estalviar i reconeix que veu “pràcticament impossible viure sola o en parella d’aquí a cinc anys”. “Les meves companyes de pis tenen 25 i 27 anys i tampoc poden”, afegeix.
L’Albert té 29 anys i, per ara, també prefereix esperar. Treballa en una consultoria i viu a Gràcia, però no paga ni de bon tros el preu de mercat. “Visc en un pis de lloguer amb dos amics, un noi i una noia, i paguem 1.025 euros”, explica. Amb els subministraments, ell paga 350 euros mensuals. Tot i que reconeix que no cobra malament, creu que pagar un pis sol o amb la seva parella li seria complicat. “M’ho podria permetre? Sí, però no estalviaria. Si tingués un problema, no tindria estalvis i, a més, hauria de limitar la meva vida social”, considera.
Marxar de Barcelona
La cursa d’obstacles que suposa independitzar-se a Barcelona acaba provocant que molta gent renunciï a viure-hi. És el cas de la Laura, una noia de 23 anys que va decidir marxar de Sants a l’Hospitalet per trobar opcions una mica més assequibles. “Estava dedicant gairebé el 50% del meu sou a compartir un pis que ni tan sols tenia el terra anivellat i que tenia humitats”, lamenta.
L’Andrea també admet haver viscut en un pis en “condicions desastroses”, del qual ella i les seves companyes van haver de marxar perquè la propietat va decidir vendre’l. “Durant la pandèmia ens van abaixar el lloguer per ajustar-se a l’índex de referència de la Generalitat. Després se’ns va acabar el contracte i van preferir vendre que mantenir el preu rebaixat”, comenta, i recorda com va haver de buscar una alternativa a correcuita. De fet, en només tres anys, l’Andrea s’ha vist obligada a viure en tres pisos compartits diferents: sap el que és buscar-se la vida en un mercat immobiliari poc amable.
