En relació amb les iniciatives polítiques del Govern de Catalunya crec que la qüestió no és la raó i legitimitat que assisteix i l’altra part tancada al diàleg.
La qüestió fonamental és qui té i pot tenir en el futur el control efectiu de la situació social i econòmica, i si qui es manté en determinats plantejaments ideals augmenta el control o l’altra part el va ampliant, malgrat les mobilitzacions ciutadanes. Si realment pogués néixer una República catalana però sense aquest control, seria precària o s’extingiria: els seus responsables públics només ho serien parcialment però apareixerien com a tals davant la societat, que se’n distanciaria. Vegeu la Transició espanyola, o més enllà geogràficament, aquells països independitzats dels Balcans i de l’Est, que no troben l’estabilitat.
Aquell control de la pròpia existència els catalans l’adquiriran amb una major normalització de tota la societat, i obtenint les justes millores a cada oportunitat que l’altra part nega. Tasca de conjunt i amb efecte a mitjà termini: sectors empresarials i laborals conscients del seu paper i futur, mitjans de comunicació propis, administració pública eficient, formació d’acord amb les pròpies necessitats, recuperació dels valors de ciutadania i rebuig dels d’ètnia (balcànics), etc.
Amb la intervenció en marxa, cal recordar que servir el propi país és l’únic principi rector, i que crec que no es pot diferir més la revisió dels plantejaments basats en una Espanya dialogant, i fixar-ne de més realistes i només aparentment més modestos -control efectiu de la pròpia Hisenda, seguretat social, reconeixement de la llengua pròpia, representació directa a Europa i al món…
