En una època s’anava plantejant des de terres catalanes l’afirmació del propi país, de la democràcia i la substitució de les estructures socioeconòmiques i culturals de temps anteriors. I concretament, des del Principat, on el capitalisme dominava clarament i el catalanisme hi era hegemònic, es defensava majoritàriament l’exportació a Espanya, vista com a país propi, de les transformacions de l’època. I actualment a Espanya ningú no en nega la necessitat, si més no en el plànol teòric.
Però es va produir una reacció nacionalista violenta d’exclusió, liderada pel general Franco, anticatalana –i anticapitalista i antidemocràtica-, que ha castigat les terres catalanes econòmicament, culturalment i lingüísticament. Conflicte que va coincidir i precipitar altres conflictes socials i ideològics. I els bisbes espanyols van justificar la guerra i el subsegüent règim polític.
Actualment des de Catalunya es planteja la necessitat de revisar profundament la relació amb Espanya –probablement conseqüència de la subsistència d’aquella mateixa exclusió, de l’anticapitalisme i l’antidemocràcia.
I els catalans són novament castigats en nom de les mateixes idees absolutes –la unidad de España- i sota els mateixos símbols, prohibits als països que van patir règims polítics violents, iniciats a la mateixa època. Els bisbes saben que la Vida que és el Crist encarnat, la vida de cadascun de nosaltres, no admet idees amb valor per elles mateixes, i aixafa les idees que es pretenen divines. Estic segura que els bisbes espanyols aquesta vegada seran al costat dels que pateixen la injustícia.
