Balmón, Morfi Grei i la regidora Rocío García, el 2010: Foto: Ajuntament
“La Banda Trapera del Río era una cosa especial”. Ho diu Pepe Ribas, periodista i fundador de la mítica revista Ajoblanco, que va viure de primera mà el moviment underground i contracultural dels anys 70 a Catalunya. És en aquest context en què hem d’encabir La Banda Trapera, la veu de la qual era Miguel Ángel Sánchez, més conegut com Morfi Grei, que va morir a principis de gener.
La Banda Trapera del Río va ser filla d’un moment i un paisatge molt concret. Espanya acabava d’enterrar el dictador i avançava, no sense entrebancs, cap a formes democràtiques. Mentrestant, desenes de milers de persones vivien enxubades en un barri jove, la Ciutat Satèl·lit, sembrat de blocs impersonals, amb una alarmant manca de serveis, molts descampats i poques esperances. “Era un desert on amb prou feines només hi havia edificis”, relata Pere Guaita, arxiver i comissari de l’exposició Sant Ildefons, una història compartida, que va abordar l’any passat tota aquesta realitat.
“Sant Ildefons era un barri molt fotut i putejat”, afegeix Ribas, al seu torn. I, a finals dels 70, la crisi va acabar de colpejar un jovent sense gaires expectatives. “I a partir d’aquí apareixien els problemes”, assenyala Guaita. Uns neguits que el jovent va expressar a través de la música.
Lletres a contracorrent
Morfi Grei, Modesto Agriarte Tío Modes i Juan Raf Pulido, els membres originals de la Trapera, van decidir explicar tot allò rebentant guitarres. “A través de la música i les seves lletres, desitjava combatre la sordidesa de l’espai públic”, rememorava l’alcalde, Antonio Balmón, en un article, sobre Morfi Grei, a qui va conèixer amb 15 anys al Casino Cultural de Sant Ildefons, un modest oasi, a part de les parròquies i l’associació de veïns, que feia de lloc de trobada del veïnat. D’aquí el naixement de la famosa Ciutat Podrida, una de les poques cançons en català de la banda que relata la duresa de la perifèria. Però també quedaran per a la posteritat lletres com La regla, Curriqui de barrio, No dáis la cara o Eunucos mentales, autèntics míssils contra l’imaginari de la Transició i un fort contrapunt a la Nova Cançó. “Volien canviar la forma de vida”, resumeix Ribas.
Tanmateix, la Trapera no eren punks –potser precursors– sinó més aviat un grup de rock urbà. “La seva reacció no té res a veure”, argumenta Ribas, que recorda que, per als punks –un estil de “pijos de vol xàrter a Londres i de saber anglès”, segons descriu l’escriptor Javier Pérez Andújar en un article recent a El Periódico– no hi havia futur. “Eren fills de la Thatcher”, destaca Ribas, mentre que la Trapera “reivindicava un espai per a la gent marginada”.
Així i tot, Morfi Grei i els seus “eren tan radicals”, apunta Ribas, que “no es van saber explicar”. “Es van negar a seguir el patró social”, afirma el periodista. Tot plegat, en un moment en el qual el PSUC i l’extrema esquerra pugnaven amb el nacionalisme català per ocupar espais de cultura. “No els van donar suficient suport”, lamenta Ribas, que creu que cantar en castellà, a més, “els va jugar en contra”. Sobre aquesta qüestió, Ribas lamenta que el nacionalisme, en aquella època representat en el pujolisme, “va posar fi” a la capitalitat de la multiculturalitat que representava aleshores Barcelona.
Sigui com sigui, finalment Cornellà li va reconèixer la trajectòria el 2010, quan va ser pregoner de les festes de Corpus. Enginyós, culte, creatiu i humà, com el descriuen els qui el van conèixer, Morfi, com recorda Balmón, “no volia capitans, volia navegar, i durant la seva vida diverses naus van formar part del seu trajecte”.
