El destí d’Anna Iglesias

“Com que sempre he estat creativa i tinc força imaginació, volia ser arquitecta, i si vaig canviar d’opinió va ser perquè em vaig trencar el lligament encreuat anterior i el menisc del genoll dret. Amb 14 anys vaig descobrir el món de la salut i de la fisioteràpia, i vaig saber que havia de dedicar-me a ajudar les persones”, comparteix Anna Iglesias (Terrassa, 1997), alera pivot del Bàsquet Femení Sant Adrià, on és també la fisioterapeuta de la pedrera [Andrea Sánchez ho és del sènior].

No li pregunto per si creu en el destí. Potser sí, perquè es va trencar el genoll el mateix any (2012) que el seu gran referent esportiu, Ricky Rubio, a qui va conèixer quan es va apuntar al seu campus com a jugadora. Des de fa anys és membre de l’staff de l’esdeveniment: primer ho va ser com a entrenadora d’un equip i ara és ajudant per al que calgui, com portar pilotes a les pistes, acompanyar els nens i nenes a les activitats i afavorir la seva integració… “El Campus Ricky Rubio és un esdeveniment familiar. Sens dubte, és la millor setmana de l’any”, comenta, orgullosa.

“En Ricky és molt intel·ligent, tant que ha provocat que la normativa de joc evolucioni, dirigeix, anota, assisteix amb una precisió quirúrgica i, sobretot, fa que els seus companys siguin millors. Els fa brillar”, continua la rubinenca.

Adicta a l’alvocat i a la novel·la negra, especialment a Joël Dicker, autor de La veritat sobre el cas Harry Quebert, a Iglesias li encanta Beyoncé. Per descomptat, no es perdrà el seu concert del 8 de juny al Palau Sant Jordi: “Beyoncé té cançons per a qualsevol situació i n’hi ha moltes que em regalen molta confiança, sobretot Freakum Dress“.

“La confiança és tot un món. Quan te’n falta, entres en un bucle on no valores tant allò que fas bé i et centres en els errors, i pots arribar a pensar més en no equivocar-te que en gaudir. Abans em parlaves del triple que he anotat en l’últim quart i ni el recordava. Estic treballant de valent per ser més dura mentalment”, comparteix Iglesias.

“Era molt inexperta”

La seva primera experiència a les pistes va ser al CEB Sant Jordi rubinenc, on va arribar amb 8 anys i va coincidir amb Judit Garcia, una gran amiga de la infància amb qui Iglesias va marxar després al Basket Almeda. “Ella era més jove i coincidíem quan pujava al meu equip. Et diria que al Basket Almeda vaig aprendre el 70% del que sé sobre bàsquet. Van tenir molta paciència amb mi perquè quan vaig arribar era molt inexperta”, confessa l’entrevistada.

Al conjunt cornellanenc completaria la seva etapa de formació i quasi sempre va estar dirigida per Toni Pallé, un “entrenador molt intens i molt bo”. El seu últim capítol al Basket Almeda seria la Final a Quatre del campionat de Catalunya júnior Preferent: van ser quartes i se’ls va escapar la possibilitat de competir al d’Espanya.

Iglesias no va acabar amb prou confiança aquell campionat i va decidir anar a un club on la recuperés i que estigués més a prop de casa. El seu destí seria el CN Sabadell, de Primera Catalana i amb Quim Gómez com a director d’orquestra: “Allà vaig tenir la gran sort de conèixer Silvia Diao, que es convertiria en la meva millor amiga i sempre ha estat una persona clau per a mi, i també Aixa Soumah”.

Quan Diao i Soumah li van comentar que el curs següent anirien al Club Joventut Esportiva Terrassa (JET), Iglesias no s’ho va pensar gaire i s’hi va afegir. Allà hi va ser dues temporades i connectaria amb Elena Silva, ara base del Vilabàsquet Viladecans. “Va ser una experiència extraordinària amb un únic punt negre, el descens a Primera Catalana”, exposa.

L’entrevistada va fitxar pel CBF Cerdanyola, de Copa Catalunya. Setmanes després, va rebre potser la trucada més sorprenent de la seva vida. Era David Rodríguez, coordinador del club: “‘Anna, ens ha sorgit la possibilitat d’adquirir una plaça a Lliga Femenina 2 i ho farem. Vols quedar-te?’, em van preguntar”. “I no ho vaig dubtar! Van mantenir el mateix bloc i va acabar sent una temporada molt dura, amb lesions greus com la de Blanca Garcia, viatges llargs pel nord d’Espanya cada 15 dies i sense cap victòria”, se sincera.

Al CBF Cerdanyola va coincidir amb Elena Murcia, “una amiga molt divertida amb 1.001 historietes que et sorprenen i t’ensenyen molts matisos, i que a la pista et feia millorar”, o amb Ana Alonso: “Quin espectacle de jugadora! Quan l’Ana llençava, jo gairebé baixava a defensar perquè sabia que la ficaria!”. Totes tres estaven molt contentes el 29 de maig de 2022 a Granada.

Aquell dia Iglesias s’havia despertat un altre cop amb l’alarma del mòbil. Me l’ensenya. Hi posa “a guanyar un partit!!!! #LF2” i està marcada a les set del matí. La rubinenca va ser la primera de l’equip que es va llevar i va esmorzar tranquil·la a l’hotel. “Recordo perfectament la tensió que tenia. Normalment, a la pista estic molt nerviosa, però quan començo a córrer em passa tot. Aquells dies, amb partits molt durs i molt seguits, era diferent. Un altre món”, exposa. El Sarda havia perdut contra el CB Aridane i tenia una última oportunitat per pujar de categoria contra el CB TerrAlfàs, i la va aprofitar.

“Si et soc sincera, era la segona vegada en la meva vida que guanyava alguna cosa”, confessa l’entrevistada. La primera havia estat setmanes abans quan es van proclamar campiones de la Copa Catalunya després de guanyar el CB Grup Barna en un partit “increïble” a la Nau.

“Em venia de gust canviar d’aires i provar coses noves, i també em cridava l’atenció jugar en un equip més jove i amb un estil de joc diferent”, comenta. “La temporada està sent molt difícil i, alhora, aquest any al Bàsquet Femení Sant Adrià és el curs en què millor estic en un grup. Amb totes m’hi faig i connecto una barbaritat. L’equip em dona, literalment, ales i em transmet motivació i energia positiva. Som una gran família”, agraeix, satisfeta, Iglesias.