Les processons de Cornellà prenen l’estètica i l’estil de la tradició de la Setmana Santa andalusa. Foto cedida
Santiago Obrero és un cornellanenc que porta tota una vida vinculat al món cofrade. Fa uns anys va tenir un problema de salut que va fer perillar de manera seriosa la seva vida. Va ser en aquell moment, comenta a Línia Cornellà, quan va decidir fer el pas per, amb l’ajuda d’altres companys, fundar una confraria a la ciutat. D’això ja fa una dècada, i ara la Cofradía del Cristo de la Buena Muerte y Esperanza Macarena escalfa motors per a una nova Setmana Santa. “Dono gràcies a Déu i a la Verge per haver pogut continuar vivint”, reconeix Obrero, germà major de la confraria.
El 9 de març van presentar, amb la presència de l’alcalde, Antonio Balmón, el cartell d’enguany, elaborat per un company de l’entitat a través d’intel·ligència artificial, que mostra un santcrist des del darrere. L’entitat fa dues processons durant la Setmana Santa. La primera és la de Diumenge de Rams, que surt de la parròquia de Sant Miquel del Pedró -on té les imatges- a dos quarts de sis de la tarda amb el Crist de la Sentència, una talla que va ser donada per un privat fa sis anys i que té segle i mig d’antiguitat. La novetat d’enguany és que ha estat restaurada en un taller d’Osuna, a Sevilla, i que se li ha incorporat una centúria de romans per acompanyar-la pels carrers.
L’altra estació de penitència és la de Dijous Sant, que comença el seu recorregut a les 10 de la nit i es recull cap a la una de la matinada. És la madrugá cornellanenca, amb els pasos del Cristo de la Buena Muerte i el de la Esperanza Macarena. “Els carrers s’omplen de veïns i, malgrat que la pandèmia en va fer recular el nombre, ara ho estem tornant a aixecar”, destaca Obrero.
Sensibilització local
Es tracta de dues processons de clara inspiració andalusa que, com les que celebra la confraria 15+1 de la veïna l’Hospitalet, reprodueixen gairebé fil per randa l’estil de les seves homòlogues d’Andalusia. I les onades migratòries del segle XX que van portar persones procedents del sud d’Espanya a la ciutat són la base sobre la qual se sustenten.
En aquest sentit, Obrero assegura que a la sortida de les processons, que sol ser el moment més espectacular, la gent s’amuntega a l’exterior de la parròquia. Tanmateix, el rector de Sant Miquel del Pedró, mossèn Gregori Manso, diu que, a mesura que avança el seguici -que ell acompanya- l’afluència disminueix. “La gent no està prou sensibilitzada”, assenyala el capellà, que malgrat “estimar” els membres de la confraria i haver-los obert de bat a bat les portes de la parròquia, considera que aquests “no han sabut treballar bé el sentiment”.
“Que les confraries d’inspiració andalusa continuessin sortint n’ha animat d’altres”
Manso, que ha estat durant 20 anys delegat de confraries a l’Arquebisbat de Barcelona, diu que vol seure amb ells “per treballar aquest tema” i perquè puguin “progressar”. Les seves queixes, però, no han de sorprendre, atès que les relacions entre parròquies i confraries no solen ser -ni aquí ni a Andalusia- flors i violes. “Hi ha gent que només ve a la parròquia per Setmana Santa”, lamenta el mossèn.
Ara bé, per a Manel Zamora, actual delegat de confraries de l’Arxidiòcesi de Barcelona, aquestes són una oportunitat per atraure gent a les esglésies. “No són un problema, són una eina de l’Església”, reconeix Zamora. De fet, el delegat apunta que l’eclosió de germandats i confraries d’inspiració andalusa dels anys 70 i 80 a Catalunya -que van omplir una necessitat dels immigrants, que a causa del procés migratori havien perdut els símbols de la pietat popular que tenien als seus pobles d’origen- i la seva perseverança en el temps ha servit, amb els anys, com un al·licient perquè d’altres de més antigues i arrelades a Catalunya de fa segles -moltes de les quals no van sobreviure a la “febre iconoclasta”, tal com la defineix Zamora, del Concili Vaticà II dels anys 60- hagin tornat a desfilar. “Que les confraries d’inspiració andalusa continuessin sortint al carrer n’ha animat d’altres a reprendre les processons”, reflexiona Zamora.
Amb tot, vells debats que enllacen amb l’actualitat. Perquè, com s’encaixa la immigració actual, aquella que ve d’arreu del món, en el món de les confraries? Hi participen? En aquest sentit, les opinions divergeixen. Si bé Obrero considera que sí, que s’interessen per la confraria, Manso creu que la relació “no acaba de quallar”, ja que tenen “una espiritualitat diferent”. Zamora, al seu torn, constata que, de manera similar al que va passar els anys 70 i 80, la immigració, sobretot la llatinoamericana i filipina, sí que va participant en aquest món confrare.
