Fa anys treballava en un programa d’entreteniment on entrevistàvem celebritats. Celebritats de veritat, no parlo pas de youtubers ni de famosets de pa sucat amb oli: Hugh Grant, Alicia Keys, Woody Allen, Robbie Williams, el president del Govern. Gent d’aquest pal.

Un dia va venir John McEnroe. El puto John McEnroe. Vaig anar a parlar amb ell per explicar-li de què anava el programa –una pràctica que sembla haver-se perdut–, un gest de cordialitat per assegurar-nos que el convidat s’ho passa bé i entén els acudits que li farem. Vaig entrar acompanyat d’un altre guionista a la sala on estava el senyor McEnroe i la cosa va anar així:

–Hola, senyor McEnroe, som els guionistes del programa. Vol que li expliquem què farem?
–OK.
–Al mig de l’entrevista li tirarem pilotes de tennis pel cap i vostè les haurà de tornar amb la raqueta.

El McEnroe va callar. Va fer un cop d’ull al rellotge –un preciós Franck Muller d’or rosa–, ens va mirar amb els ulls fora de les conques i va començar a bramar com un boig.

–Us heu equivocat de persona, nanos! Fa mitja hora que espero aquí! Us penseu que podeu fer-me perdre mitja hora? Aneu a prendre pel cul! Us heu equivocat de persona! A prendre pel cul!

Vam sortir d’allà cagant llets. La seva representant era fora. Vaig estendre els palmells de les mans i li vaig dir: “¿Qué coño le pasa a este señor?” Ella va arronsar les espatlles i va dir: “El señor McEnroe es un poco especial”. Aleshores, ja amb els límits de la conducta àmpliament sobrepassats, vaig afegir: “Y un poco gilipollas también”.

Però el senyor McEnroe és un professional. Quan va ser l’hora d’entrar al directe, el tio ho va fer amb un somriure encantador, va participar de totes les bromes i va sortir una entrevista collonuda. Els ianquis ja ho tenen això: poden ser uns gilipolles, però la feina és la feina. Necessiten ser gilipolles 23 hores al dia per poder donar-te seixanta minuts de glòria. No només ho entenc, sinó que ho comprenc.

En aquest món ple de subnormals on ens ha tocat viure ens hem de poder permetre el luxe de ser gilipolles. Com aguantar la caterva d’energúmens amb què ens creuem a la feina, al restaurant, a l’escola o al Twitter? Com fer front a les relacions socials en xarxa sense poder engegar el 90% de la gent a prendre pel cul?

La qualitat humana decau tan ràpidament que sento un profund enyor per l’ésser extraordinari. El mite, l’estrella, el cantant, l’actor, el premi Nobel. Que potser no s’han guanyat el dret a mirar-nos des de dalt? Simpatitzo més amb el famós malcarat que amb l’infecte fanàtic que demana selfies als futbolistes que baixen de l’avió.

Col·leccionistes de fama aliena, paràsits de la faràndula. La societat diu que els famosos són uns gilipolles, però, qui o què és la societat? La societat no és més que fum que s’endú la tramuntana: una munió de boques amb tantes ganes de xerrar que encara no han après a escoltar.