Diu el periodista Enric González que pateix dissonància cognitiva, és a dir, pensa una cosa i fa la contrària. Ho diu en relació amb el Mundial de Qatar, perquè és un apassionat del futbol i dels drets humans i, malgrat que coneix quanta corrupció ens hem hagut d’empassar per a la celebració d’aquest torneig i quantes vides han quedat en el camí, ell mira sense excepció tots els partits. Això sí, amb un sentiment enganxós de culpa, fàstic i vergonya.
Sento exactament el mateix cada cop que faig un missatge a Twitter ara que la plataforma és propietat d’Elon Musk. Musk representa en el sector empresarial el mateix que Donald Trump va representar en l’entorn polític: autoritarisme, egolatria i estupidesa. El nou amo de Twitter és contrari a cuidar els drets laborals dels seus treballadors i ja ha dit que, com a mínim, hauran de treballar dotze hores diàries i fer-ho des de l’oficina, que això de teletreballar és cosa de fluixos, en el pitjor dels casos, o d’excepció pandèmica, en el millor.
El mateix Musk, que no vol parlar amb els seus treballadors i que imposa les seves regles com un veritable autòcrata, una manera de gestionar les empreses més pròpia del segle passat, professa un veritable amor cap a les enquestes. Musk, com qualsevol populista, vol saber què pensa la gent per donar-li allò que desitja. De moment, ha tornat a readmetre el compte de Donald Trump com a resultat d’una d’aquestes enquestes, encara que no se sap si els que la van votar eren humans, bots o trolls.
Cada cop que escric un tuit sé que estic fent més ric l’home més ric del món
Musk ha deixat per escrit, en un dels seus primers missatges a Twitter des que n’és l’amo, que vol salvar la humanitat. Ha sacrificat la seva riquesa, i el bon funcionament d’altres companyies seves, com ara Tesla i SpaceX, per oferir-nos un espai per debatre, entre tots, la cosa pública. Musk presenta aquí similituds amb altres lideratges més propis de les religions i de les sectes que no pas de la qüestió del management.
Així les coses, cada cop que entro a Twitter em pregunto per què hi soc. Cada cop que escric un tuit penso que estic atemptant contra els drets laborals dels treballadors de Twitter en particular i del món en general. Cada cop que escric un tuit penso que estic contribuint a la gestió populista, dictatorial i barroera de Musk en particular i del món en general. Cada cop que escric un tuit sé que estic fent més ric l’home més ric del món. I és aleshores quan recordo les paraules d’Enric González i m’envaeix la culpa, el fàstic i la vergonya, perquè és impossible, com ho són tantes altres coses a la vida, ser conseqüent en el Twitter de Musk.
