Aquests darrers dies estem veient per la televisió com milers d’egipcis surten al carrer en contra del règim de Hosni Mubarak, que porta al poder 30 anys, des del 1981. És la conseqüència, o això diuen els experts, de la revolta que hi va haver a principis d’any a Tunísia i que va acabar amb la caiguda del dictador Ben Ali. És ben curiós el comportament que estan tenint els països europeus, i sobretot els Estats Units, respecte aquestes revoltes socials. Per una banda, demanen respecte per als manifestants i una solució no violenta per part dels règims dictatorials. Per altra banda, s’ho miren amb recel, ja que darrere de les reivindicacions dels drets humans s’hi amaguin organitzacions islàmiques fonamentalis-tes.

Històricament, moltes d’aquestes dinasties dictatorials del nord d’Àfrica han estat hospiciades pels propis Estats Units. Des de la dinastia alauita al Marroc, al propi Mubarak a Egipte o a Saddam Hussein a l’Iraq, han estat règims auspiciats i defensats per les democràcies occidentals ja que servien de barrera al comunisme, en un principi, i a l’entrada de l’islamisme en els últims anys. El problema arriba quan, amb aquest objectiu, es vulneren sistemàticament els drets dels habitants d’aquests països. La manca de coherència és un altre dels problemes que occident hauria de cuidar una mica, ja que s’ha organitzat una guerra per derrocar a Saddam Hussein en nom dels drets humans, mentre hi ha dictadures com la iraní o la de Libia, amb El Gaddafi al capdavant, que semblen intocables.

Davant d’aquests precedents i la manca de llibertats, és normal que els egipcis se sublevin. Hi ha un altre element que ha modificat la realitat totalment: l’omnipresència i independència de la cadena de notícies Al-Jazeera, un mitjà que ha permés conèixer la veritat de les revoltes, sense importar el país on succeïen els fets.