S’ha comparat Barcelona amb Madrid. Quina tenia els edificis més alts, més cotxes matriculats, quina tenia el millor equip de futbol, quina era més potent industrialment, més cultura, més exposicions, etcètera. Vet aquí, que qui es passegi per la capital d’Espanya, veurà que allò fou la capital d’un imperi en què no es ponia el sol, que després anà minvant, però sent que encara només fos la capital del territori peninsular ja en tenia prou per anar augmentant les diferències a favor seu gràcies al centralisme que ha imperat durant dècades i no diguem en els anys de la dictadura de Franco. Allò és la casa de l’Estat tal com sona, edificis dels Ministeris, el del Congrés, el Senat, de Correus, Telefònica, Banc d’Espanya, ICO, seus centrals dels Bancs, Instituto Cervantes, Real Academia de las Artes de san Fernando, Museu del Prado, Reina Sofia, Thyssen-Bornemisza, el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional, Capitania de l’Exèrcit, tot amanit amb la imatge de milers de cotxes oficials amb els seus xofers.

Això és el nucli dur de l’Estat, deixem-nos d’històries, es palpa a l’ambient el Poder en majúscula, Polític, Econòmic, Judicial, de mitjans d’Informació, Exèrcit i forces de l’ordre, Social, Religiós, Cultural, Industrial, d’Infraestructures i del que vulgueu, no hi ha cap dubte, no ho deixaran perdre així com així, si no els obliguen.

Catalunya, per Espanya, és una bicoca i amb la revolució dels somriures no en tenen ni per començar. Caldran altres tàctiques i accions, acompanyades de suports forans, per obligar-los a afluixar i permetre el referèndum per a la independència.