Ara els comentaristes polítics espanyols han posat de moda la tàctica de repetir tant com poden que “la causa de la nostra manca de raó deriva del sentiment”. Diuen que si no haguéssim perdut la racionalitat, ens estalviaríem problemes i a més a més resoldríem el greuges de Catalunya, en cas que n’hi hagi, d’una manera efectiva i racional: reformant la Constitució. És ben curiós com de sobte tants locutors diuen conèixer algun català que, mancat d’arguments, s’ha hagut d’acollir a una excusa de l’estil: “és igual si els Espanyols teniu o no la raó, el meu independentisme és un sentiment i se me’n fot si al final punxem”.
Òbviament, les tàctiques d’Espanya no em fan gaire por, perquè tradicionalment ha demostrat escassa intel·ligència a l’hora de gestionar la indignació dels territoris sotmesos. Tanmateix, em començo a preocupar quan escolto persones amb poc sentiment de pertinença (fills de la immigració espanyola dels anys setanta), que, tot i haver participat en la cadena humana de l’11 de setembre, m’expliquen que estan dubtant d’anar gaire més lluny del referèndum. “Per què?”, pregunto. “Por la falta de sentimiento –em responen- en un tema que todos coinciden que nos va a perjudicar”. Em preocupo perquè estic percebent com l’enemic demostra poder mentir i convèncer amb impunitat en indrets on la nostra capacitat de penetració (la capacitat de penetració de la veritat racional) és feble.
No sóc en absolut pessimista, precisament valoro com un dels moments més importants del nostre procés d’alliberament l’arrencada de l’Associació Súmate. És més, aquest article s’ha iniciat en una conversa de cafè que ha passat de començar amb una dotzena de persones (totes havien participat a la cadena humana de la Via Catalana) contràries a la Independència (per la manca de sentiment que us deia) a acabar, després de dues hores de discussió, amb tots quinze participants absolutament partidaris de la secessió. Entremig només ha calgut desmuntar el mite del sentiment, canviant-lo per la fredor racional de les dades que demostren com Espanya ens roba.
M’he fixat que els comentaris finals d’alguns dels participants coincidien en lamentar la dificultat que té la veritat de penetrar dins de la majoria de les cases del barri amb la força com penetren cada dia, a través de les ràdios i les televisions espanyolistes, la mentida de “la pulsió ètnica, irracional i contraproduent com a motor de l’independentisme”. Un dels meus amics expressava ahir aquest argument amb accent andalús: “…es como si les hubieran dicho a las colonias americanas: lo vuestro es sentimiento, si fuerais racionales vendríais a Madrid a convencernos que mejorásemos las leyes coloniales”. Un altre dels participants al cafè-debat, també amb accent andalús, ens responia: “…eso lo podemos decir aquí después que nos han convencido estos hombres que saben los números, pero cuanta más gente conoces en el barrio que piensen así?”.
Segurament en aquesta etapa post Via Catalana veurem un increment de la guerra mediàtica. Sabedors que el debat de carrer en algunes zones és escàs, i que els mitjans de comunicació catalans tenen també allí escassa penetració, podem esperar més d’allò que ja estem veient: la repetició insistent d’una mentida esquemàtica que identifiqui l’espanyolitat amb “seriositat” i el catalanisme amb “fantasia i infantilisme”. Com en tota lluita, no podem confiar en cops de sort sinó que hem d’esmerçar més recursos que els altres i amb més efectivitat. I allà o no arribi la televisió i la ràdio hi hem de ser nosaltres donant tantes explicacions com calgui.
