Algú es pot arribar a imaginar una família catalanoparlant desplaçada a viure, posem per cas a Guadalajara, ni tan sols plantejar-se demanar al sistema públic d’ensenyament una escolarització personalitzada per als seus fills en català? Només imaginar-s’ho ja es fa difícil, oi? Però si fem aquest esforç excepcional d’imaginació, el resultat es fa més clar que la llum d’un dia de juliol. L’evidència és tan absoluta que el simple plantejament sona grotesc. Grotesc i patètic, perquè fins i tot una gran majoria de catalans pensaria que és una absurditat.

Aleshores, jo em demano: si això és tan absurd, com és que no ens ho sembla quan és a la inversa? Com és que la constitució reconeix i protegeix els drets dels castellanoparlants, no només als seus territoris propis, sinó a tot el territori de l’Estat espanyol i no fa el mateix amb els dels parlants d’altres llengües pròpies dels seus territoris respectius, ni tan sols dins dels seus territoris?

Amb la constitució a la mà, llegida com es vulgui llegir, un catalanoparlant com jo té, per la simple desgràcia de ser ciutadà de l’Estat espanyol, menys drets que qualsevol castellanoparlant fins i tot sense sortir de casa seva. Agradarà més o agradarà menys, però aquesta és la crua realitat que ningú pot contradir. Aquesta és una de les tres crues realitats per les quals vaig votar NO a aquella constitució filla del franquisme i de la por. La negació de la realitat nacional catalana, per una banda, i la imposició d’un sistema polític medieval basat en drets de sang i semen, foren les altres dues raons del meu convençudíssim i militant NO.

Ara, tants anys després d’aquell NO contundent, em reconec expectant i il·lusionat davant la possibilitat d’emetre, finalment, un contundent doble SÍ per recuperar el país i per guanyar el futur.

per Miquel Estruch