N’hi ha que diuen: m’agrada la botifarra amb mongetes, els castellers i el pa amb tomàquet, però no sóc independentista. Doncs jo dic: m’agrada el bocata de calamars, el pernil de pota negra i el ball flamenc, i sóc independentista. Home! Siguem una mica seriosos, si us plau.
Amb un tema tan complex, com és parlar del procés cap a la independència de Catalunya, des del respecte mutu entre els que estan a favor o en contra, s’han de donar uns arguments sòlids i reflexionats. Ni uns ni altres hem de caure en tòpics de posar per davant criteris com l’origen (no es pot discriminar entre catalans “de sempre” i catalans “de nou”, perquè és fer trampa), la història (de si Espanya existeix, si o no, des del temps dels ibers) l’idioma (parles català o castellà), els sentiments (m’emociono quan sento el Cant dels ocells o quan algú canta perbulerias), l’esport (vibrar o no amb els partits de la Roja), la família (tinc o no tinc parents i amics més enllà de la Sénia), l’afecció (a mi m’ofega el nacionalisme català, a mi m’ofega l’espanyol), etcètera.
S’entén que hi hagi ciutadans que els costideixar de banda aquestes consideracions, però el que s’està escatint ara és si Catalunya i el seu poble són subjecte polític o no, i si tenen dret a promoure una convocatòria a les urnes per poder votar SÍ o NO vull la independència. Val més concentrar-nos en el que és fonamental i deixar córrer el que és accessori. El que ens hi juguem és el nostre futur i el dels nostres descendents en funció d’en quina mena de país volem viure. I amb les malaurades experiències de quasi tres-cents anys, n’hi ha que ho tenim clar. Oi?
Per Jordi Lleal
