Hi va haver un temps en el qual Barcelona no es posava tant guapa; quan el somni dels Jocs Olímpics era tant sols això, un somni. En aquells moments, la ciutat comtal no mirava al mar, sinó a les fàbriques tèxtils que poblaven bona part de la capital catalana.
L’any 1992, però, va arribar amb les Olímpiades sota el braç, i es va iniciar la transformació total de Barcelona. Van néixer el front marítim, el port olímpic, l’anella olímpica de la muntanya de Montjuïc, i un llarg etcètera. Enrere quedava el record esmorteït dels seus antics barris de barraques. Els records del Somorrostro, les barraques de Montjuïc, la Perona o el Carmel s’enderrocaven després d’un segle de vida.
Els antics barris de xavoles de Barcelona, nascuts amb la revolució tèxtil de finals del segle XIX, van començar a desaparèixer entre els anys 70 i 80. La ciutat s’havia de modernitzar, sobretot arran de l’anunci de la cita olímpica, i era obligat una renovació total. Però el fet és que es va convertir en una cirurgia estètica radical. Es van enderrocar les diverses barriades, ensorrant-hi també el seu record. De cop i volta, a Barcelona, la ciutat del disseny, semblava que no s’hi havien aixecat mai barraques.
Però la memòria és tossuda i el record d’aquests barris era més viu que mai, ja que els seus antics veïns encara vivien a la ciutat i hi passejaven pels seus renovats carrers. El seu esperit reivindicatiu i la seva unió en la Comissió Ciutadana per a la memòria dels barris de barraques de Barcelona, ha fet possible que s’aprovi la senyalització per part de l’Ajuntament d’aquests barris. A més, la platja de la Barceloneta, entre l’Hospital del Mar i el port olímpic, recuperarà el nom de Somorrostro, l’antic barri de barraques que hi havia.
EL SOMORROSTRO
El barri del Somorrostro va néixer a finals del segle XIX, en una època en què Barcelona es trobava en plena ebullició industrial, però amb una manca evident d’habitatge. Amb el temps, el Somorrostro es va convertir en un dels barris de barraques més extensos de la ciutat. D’allà en va sortir una de les grans estrelles del flamenc, Carmen Amaya.
Des de finals dels anys 60 fins als 90, el barri va anar desapareixent, deixant pas a les torres Mapfre, el passeig marítim, el port olímpic i els seus bars de disseny i a la vil·la olímpica.
La gent que no el va trepitjar mai té el record de la gran pobresa que hi regnava. Els seus veïns, però, lamenten que s’hagi esborrat quasi completament el seu record i volen que la ciutat en recuperi la memòria i homenatgi a tota la gent que hi va viure. En el final del documental Barraques. L’altra ciutat (2009), de TV3, una de les seves veïnes, Julia Aceituno afirma: “Quieran o no quieran, allí estuvo el Somorrostro. Yo creo que los que hemos vivido allí nos merecíamos por lo menos que en las placas el Ayuntamiento hubiera puesto ‘Somorrostro’. […] Porque nos lo merecemos, creo yo”.
Aquesta sentència del reportatge va servir per unir diferents entitats i antics veïns al voltant de la Comissió Ciutadana, que des de fa uns mesos reclama la recuperació de la memòria d’aquests barris i perquè l’Ajuntament els senyalitzi. Han aconseguit l’adhesió de més de cinquanta entitats i 700 persones.
HOMENATGE ESPERAT
La petició de la Comissió ha estat escoltada i l’Ajuntament ha aprovat la senyalització dels diferents barris de barraques. Barris com el Somorrostro, Montjuïc, el Carmel i la Perona comptaran amb plaques commemoratives, que explicaran la seva història, els seus inicis i la seva desaparició. Almenys aquest és el desig de la Comissió Ciutadana, que desitjaria incloure-hi també algunes fotografies per tal de contrastar els canvis que han viscut els seus carrers. Aquesta senyalitzacio també es farà a altres nuclis de barraques, menys extensos, com són el Camp de la Bota, Poblenou o Can Tunis.
En el barri de la Barceloneta s’hi farà una altra actuació complementària. La platja que s’estén entre l’Hospital del Mar i el port olímpic, a l’alçada del carrer Marina, portarà el nom de l’antic barri del Somorrostro.
La desaparació dels barris de barraques a Barcelona va ser un procés inevitable i imparable a la ciutat. Però els seus veïns reclamaven i es mereixien un homenatge que, tot i fer-se esperar, per fi s’ha fet realitat.
