Emilio Galve bota la pilota en un CE Laietà-RCD Espanyol del curs 1943-1944. Foto: Fundació del Bàsquet Català
“La nostra família va començar a la zona social del CE Laietà, on s’organitzaven revetlles i trobades entre joves. La mare, la Carmen Farré, de petita burgesia, es va enamorar del pare, l’Emilio Galve (Oliete, Teruel, 1923-Barcelona, 2008), un basquetbolista guapo i amb èxit a la pista, però pobre. Recordo que el pare sovint li feia bromes sobre un altre pretendent, en Rull, que sí que tenia molts diners i a qui ma mare no li va fer cas. Els Farré mai li van perdonar la seva tria”, comparteix el fill gran, Carles Galve.
Com en totes les històries d’amor, certes casualitats es van posar d’acord. Emilio Galve es va fer molt amic de Salvador Heras, fill d’un botiguer del barri, de la Nova Esquerra de l’Eixample. Sovint s’enduien les pilotes de tenis que algú [potser algun cop havia estat la mateixa Carmen] havia colpejat amb massa força i poca punteria des de les pistes del CE Laietà, ubicat en aquell moment en la cantonada entre Viladomat i Rosselló, i que ara es troba al carrer Pintor Ribalta, a les Corts.
Un preu especial
Heras, que tenia un bon patrimoni, era soci de l’entitat i va convèncer el pare de l’Emilio, Benito Galve, perquè deixés que el seu fill també s’hi apuntés. “Per a l’avi era una bogeria, un privilegi que no es podien permetre. Eren emigrants aragonesos que havien arribat a Barcelona el 1925”, explica Carles Galve. El CE Laietà li va fer un preu especial i Emilio Galve va poder demostrar les seves aptituds en l’esport, primer a la piscina.
Al club el nostre protagonista va conèixer una altra figura clau en la seva trajectòria, l’entrenador Pep Vila, que li va ensenyar els fonaments i el va introduir en el bàsquet. “En Vila era un home carismàtic i mon pare li tenia molt de respecte”, recorda en Carles.
Amb 17 anys l’Emilio jugava al juvenil del CE Laietà i el curs següent ja competia amb el primer equip. “‘El meu paper era donar-li pilotes al Kuchi [Eduardo Kucharski] perquè anotés sol’, m’explicava el pare, que es passava el partit amunt i avall. Tenia unes condicions físiques brutals”, recorda.
Emilio Galve va conèixer al CE Laietà Pep Vila, que li va ensenyar els fonaments del bàsquet
Kucharski i Emilio Galve es van fer inseparables: vivien i treballaven al barri i espremien el temps lliure a la pista del club, mentre aprenien amb el contacte amb la pilota i la saviesa dels entrenadors. Tots dos van ser clau perquè l’equip, ple de joves debutants, aixequés dues Copes, el 1942 contra el Barça a Zaragoza, amb la companyia de Juan Font, Esteve, Areny, Carretero, Sebastián Pérez Navarrete i Toro Gallén, i el 1944 a Vigo contra el Real Madrid, amb gairebé el mateix grup, però sense Esteve i amb Llopis, i de nou dirigits per José Guix. El Kuchi i l’Emilio tornarien a coincidir amb el Barça, on Galve, que hi va arribar un any abans, va guanyar tres títols més de Copa.
La imatge
La fotografia que il·lustra aquest reportatge, facilitada per Lluís Puyalto, director del Centre d’Estudis de la Fundació del Bàsquet Català, és meravellosa. Galve, concentrat, bota la pilota i supera en velocitat una altra llegenda, Marcel·lí Maneja, en un CE Laietà-RCD Espanyol de la temporada 1943-1944. Les indumentàries, les vambes, la pista, que era de la màxima categoria, la ubicació del públic… Cada detall ens explica l’evolució de la societat i del bàsquet.
Un ambiciós CB Mollet
L’Emilio, molt culer, va marxar del club del seu cor per desacords amb un directiu i va fitxar per un ambiciós CB Mollet. Malgrat que en aquells temps els esportistes amateurs no podien cobrar, alguns clubs trobaven alternatives per compensar els jugadors. “Segons em va explicar Kucharski, aquell curs mon pare va ser l’esportista millor pagat del campionat i en metàl·lic, perquè el Mollet no havia trobat altres fórmules”, comparteix el fill gran.
Després de viure una segona etapa al Barça i una altra al CB Mollet, i d’un breu pas per l’handbol d’11 de la UE Sants, l’Emilio va fitxar pel CB Orillo Verde, de Sabadell, possible gràcies a Josep Maria Carol, responsable de l’empresa Manufacturas Carol. L’Emilio i l’equip van ser un dels protagonistes de la primera edició de la Liga Española de Baloncesto, el precedent de l’actual Lliga ACB. “El club li va oferir ser comercial del tèxtil, el sector del seu sogre, el Jaime Farré [el meu avi matern], que tenia quatre telers a la casa familiar de Rubí i on el pare també es deixava l’ànima. Treballaven per a empreses més grans”, matisa.
Durant la seva etapa al CB Orillo Verde, l’Emilio jugava a futbol amb l’equip de Maravilla, una empresa de fulles d’afaitar que li pagava amb diners i productes. A Sabadell no en sabien res i després del matx, un taxi el duia al Palau d’Esports, del carrer Lleida, a Montjuïc, on l’equip de bàsquet jugava els seus partits.
“Segons em va explicar Kucharski, el pare va ser el jugador que més va cobrar un curs”
“Una tarda va saltar pels aires i es va destrossar les mans al camp del Sants. ‘Quan ho sàpiga el Font [per Fernando Font, que el va dirigir al CB Orillo Verde i al Barça], em caurà una esbroncada’, es temia el pare… L’Emilio va jugar amb les mans malmeses, però amb l’esperit competitiu de sempre”, recorda el fill. En principi, es va salvar dels retrets del tècnic…
Una proposta clau
El seu penúltim equip seria el CB Valls, on seria jugador i entrenador, i l’últim, el Centre Catòlic de l’Hospitalet, on un dels directius, que era comptable d’una empresa del Mercat Central de Peix, li va oferir anar a treballar al Mercat. “En aquell moment el pare treballava amb l’avi, que ja havia cofundat una fàbrica, la Farpi, on feien estampació tèxtil, i va acceptar la proposta perquè necessitava un canvi d’aires. Al Catòlic, un projecte potent i amb molta afició, hi va estar tres anys com a jugador, i tres més com a jugador-entrenador. El pare es cabrejava molt quan algun cop a les pistes el cridaven: ‘Iaio, a veure si et retires ja!’’’, narra en Carles.
Els Gamarussos
Ja els hauria agradat a aquells gamarussos de la grada tenir la meitat de les condicions de l’Emilio, que amb 60 o 70 anys, encara destacava als partits esporàdics amb l’Agrupació de Veterans del Barça o amb qui fos. Era omnipresent i inesgotable, i defensava sempre com si fos la darrera possessió d’un matx ajustat.
“‘Aquí no pots badar, no et pots distreure’, ens repetia sempre. Em pregunto quantes pilotes em va robar quan jugàvem… El pare era molt competitiu, tenia un gran sentit de l’humor i era un esportista nat. Fins als 83 anys va practicar molt d’esport. Era soci del CN Barcelona i nedava i feia gimnàstica, caminava per la platja…”, recorda el Carles. Així va ser fins que, per salut, va haver d’alleugerir el ritme.
Els últims dies
“Hauria gaudit tant el pare veient jugar la meva filla Nora, i només ho va poder fer en els seus inicis… Com hauria somrigut en la final del campionat d’Espanya mini de 2013 a Cádiz, amb la neta i les companyes superant Andalucía per 103-62”, recorda, emocionat, l’entrevistat, abans de rememorar els últims dies de l’Emilio, a qui el 2 d’agost de 2008 van haver d’ingressar a l’Hospital Clínic.
Un vincle indescriptible
“Quan arribava Kucharski, el pare semblava renéixer i el Kuchi li agafava la mà d’una manera… Es parlaven amb una tendresa indescriptible. Em meravella el vincle que havien establert”, rescata Carles Galve abans de quedar-se sense paraules. L’Emilio s’apagaria en el 25è dia a l’hospital, però mai ha deixat d’il·luminar i d’inspirar la família i el món del bàsquet. I sempre serà el gran referent de la seva neta Nora.
