Roberto Tierz: “A la Rambla hem d’oposar-nos als diners fàcils i ràpids”

El 31 de gener Roberto Tierz es va jubilar i va marxar del Sidecar. No ha sigut pas una sortida dramàtica sinó una mena de canvi de cicle vital. A més, ha deixat el futur ben lligat per al seu equip de treball. Zero drames, com diu ell mateix. Parlem del Sidecar, de música i, sobretot, de cultura a la Rambla.

Com prova la jubilació després de quaranta anys al capdavant de la sala?
Doncs encara hi ha temes pendents, així que no ho he notat encara, que m’he jubilat. Fins d’aquí a unes setmanes no podré dedicar-me a ser improductiu.

És una dedicació per a vostè?
Sí perquè jo soc autònom des dels vint-i-tres anys i els autònoms, si no produeixen, no cobren. Has d’intentar que tot el que fas tingui una conseqüència econòmica per arribar a final de mes. Ara he d’acostumar-me a fer coses improductives i que em donin plaer.

Canviarà molt el futur Sidecar?
Jo crec que més que un canvi radical hi haurà una actualització. L’esperit continuarà i està garantida la programació del local amb la mateixa programadora que hi havia. O sigui que, zero drames. Deixo el llistó a l’alçada que sigui i els que venen ho milloraran segur.

Què és el que el deixa més satisfet de la teva trajectòria?
En l’àmbit laboral he sigut un empresari atípic. Mai vaig tenir la voluntat de ser empresari. Jo venia del món de la música i el local va ser una extensió d’aquesta vocació. Estic satisfet d’haver sigut un empresari que ha fet les coses a la seva manera, d’haver generat molts llocs de feina i d’haver tractat bé els treballadors. Com a empresari crec que és el millor que he fet.

I en l’àmbit cultural?
Crec que Sidecar ha donat sortida a tota una gent que no tenia un lloc on expressar-se.

“El Sidecar ha sigut una petita escola per a diverses generacions de músics de la ciutat”

Els col·lectius més marginals o underground, que ho tenen molt difícil a Barcelona. Ha vingut gent molt i molt famosa, però també han debutat molts músics locals. I el tracte i la disponibilitat material sempre ha sigut el mateix.

Ha sigut una mena de planter.
Sí, el Sidecar ha funcionat com una petita escola per a diverses generacions de músics de Barcelona. Els ha servit per entrar en un circuit professional, amb l’esperit amateur que sempre hem mantingut, però amb unes condicions professionals. Molts dels que han fet el seu primer concert allà després han tocat al Primavera Sound, com Sidonie o Love of Lesbian. I, més recentment, la Mushkaa.

La sala promovia artistes locals i atreia públic local. És el model de negoci a seguir?
A la Rambla hi ha una eterna discussió entre què va primer, si l’oferta o la demanda. Actualment, el públic demanda borratxera ràpida i econòmica, però cal fer just el contrari. Hem d’oposar-nos a aquests diners fàcils i ràpids i proposar alternatives per al públic de Barcelona. I resistir, perquè això no sempre funciona. És una qüestió vocacional i de resistència.

Això afecta la iniciativa privada.
Des de l’administració es pot incentivar o subvencionar locals que et plantegen aquest tipus d’oferta.

O sigui, discriminació positiva.
Exacte. De la mateixa manera que no has d’ajudar algú que no aporta cap valor a la ciutat. El gran problema són els lloguers. Si el propietari d’un local pot cobrar deu mil euros, no rebaixarà el lloguer a cinc mil. Però si un empresari està disposat a pagar-ho, potser l’administració podria ajudar-lo, ni que fos temporalment. Seria una manera de revertir la situació.

I també afecta els veïns.
A mi mateix, m’ha afectat. Jo vaig viure al carrer Tallers, cantonada amb la Rambla, durant vint-i-tres anys. Cada dia pujava i baixava la Rambla diverses vegades i sempre era fascinant. Fins que va arribar un moment que em vaig trobar buscant camins alternatius.

Recorda quan va ser?
Devia ser cap a l’any 2000. Jo tenia llavors tot un entorn de petites botigues de referència, un comerç de proximitat fantàstic que va anar desapareixent per la pressió dels lloguers. Vaig tenir fills, i llavors escolaritzar els fills al barri es va convertir en un problema. Fins que el 2010 vaig marxar a una altra banda, amb molta tristor.

La remodelació recuperarà aquella Rambla que enyorem?
Serà difícil recuperar la Rambla dels anys vuitanta. Potser la nova serà més luxosa, perquè no tothom se la podrà permetre, però la que tenim ara no sé a qui li aporta res. Fins i tot jo, si fos turista, m’emportaria una decepció, perquè només veuria guiris pertot arreu.